Log In

Acceder

¿Ha olvidado su contraseña?

Subtotal del carrito: € 0,00

DIVENDRES DE DOLOR

27/03/2018

DIVENDRES DE DOLOR

divendres de dolor

   A les acaballes de la setmana, deixem enrere  dos referents que venen precedits per una temporalitat. Així, dimarts, ens acomiadàvem oficialment del  hivern i en teoria entràvem a la primavera. I ho escric com si ho dubtés, perquè  les inclemències meteorològiques, amb nevades per totes les comarques, no  semblava que fos així. I l’altre pas que farem, serà acomiadar   la Quaresma. Per començar, avui, és divendres de dolor, preludi de la Setmana Santa i dia significatiu per a totes les senyores que portaven per nom Dolors. I si m’hi refereixo en passat es deu a que en aquesta celebració s’ha produït una escissió, perquè n’hi ha que ho celebren avui i altres que van traslladar la celebració al 15de setembre. D’aquí que quan ens interessem per la data en concret elles mateixes s’afanyen a aclarir-ho: “jo sóc de les antigues...  I altres diuen “jo sóc de les modernes....”. I és que fins i tot amb això la pretesa modernitat hi té quelcom a veure.

   Enguany aquest divendres de dolor  té un significat especial, doncs comencen els actes de celebració dels 325è aniversari de la Congregació de Nostra Senyora dels Dolors, que es va fundar el desembre de 1693. Una data que l’avala com l’associació més antiga de Sitges que es manté inalterable fins els nostres dies. Actualment compta amb 420 associats. Avui mateix, a partir de les onze del matí, s’exposarà la imatge de la Mare de Déu dels Dolors a l’ermita de Sant Sebastià i a les 18h desprès del res de la Corona  s’iniciarà oficialment l’any dedicat a la celebració d’aquest aniversari. Presidits per aquesta imatge tan inspirada de la Mare de Déu, obra de l’escultor Pere Jou realitzada, desprès que l’antiga fos destruïda degut a les malifetes de la guerra. La seva expressió és d’un realisme extraordinari. I la seva presència a la processó, sense treure mèrits als altres passos que hi participen, apunta a una bellesa comparable, amb les puntuals diferències, a  les mares de déus de dolor, passió,  angusties... que surten en processó en altres  pobles i ciutats d’arrelada tradició.

    La nostra Congregació dels Dolors es caracteritza per la responsabilitat que hi aporten les dues administradores que es relleven cada any i que compta amb el prior i dues camareres. En va ser prior durant  anys. el qui va ser company d’aquestes pàgines el recordat  Rafael Casanova i Termes. El va succeir en Jordi Pañella i a aquest en Lluís Montserrat. Actualment ho és l’Esteve Ferré Planas. 

    Abans de condicionar el seu cambril a la parròquia, per tenir-la exposada durant tot l’any,  acabades les processons, el dimecres, amb la participació dels homes i el divendres amb la de les dones, la Mare De Déu era traslladada amb els acompanyants/tes  i   la banda de música, -la  marxa per excel·lència que interpretaven porta per nom: “Desconsuelo”-,fins al domicili de les respectives administradores.  

   Passo a explicar  un d’aquests trasllats com un exemple dels molts que es van arribar a fer. L’apunto perquè va ser el recorregut més llarg que recordo, de l’església fins a la sínia Dionisia. Allà l’esperava la Dolores la mestressa de la casa que era una de les administradores entrant. L’altra,  l’Angelina Lluís de can mas. En aquell temps  anar fins a la sínia Dionisia, sobretot de nit, era com abraçar-se a la solitud  de les afores del poble. Per tal de matissar les penombres del recorregut es va ampliar l’enllumenat. Guardo en el record l’entrada de la Mare de Déu, des del reixat de la sínia fins a la casa, veure la imatge travessar per entre les patateres, tomateres,   cebes  i els enciams, era d’una  originalitat sublim.

   Les que es van encarregar de portar el pes de tot plegat van ser la Montserrat Marce, la jove de ca la Dionisia i l’Angelina Masip, filla d’en  Ramon i l’Angeleta. Les dues cases van condicionar les millors habitacions   per ser  exposada i acollir el res de la corona. Van col·laborar en la decoració, l’Artur Carbonell a ca la Dionisia i en Jofre Vilà i en Francesc Planas a casa l’Angeleta. Amb la  influent col·laboració  de la Pepa Sanahuja que era la dona de confiança de can Mas. El que deia la Pepa era tingut en gran consideració.

   Transcorregut l’any, no recordo si el dimecres o el divendres, unes hores abans de la processó, el cel va plorar deixant anar un aiguat que va fer perillar la sortida de la processó. Mai com aquell dia, les dues famílies que provenien de  casa de pagès, i per tant acostumades a mirar el cel,   hi van estar tan amatents. Aquesta vegada, no els importava el que tenien plantat, patien perquè no es pogués acabar amb tot el merescut lluïment la seva responsabilitat d’administradores i això es traduïa en poder veure sortir la Mare de Déu de les respectives cases per incorporar-se a la processó.

  La Setmana Santa Sitgetana, en quant a les processons,  ha evolucionat al pas del temps. Es van suprimir el peculiar cucurutxo de les vestes.  Tanmateix tot un veïnat no van poder fer canviar d’opinió a mossèn Pascual Prats Boira, al qual es van dirigir  per demanar-li que les processons de Setmana Santa tornessin a passar pel carrer dos de maig i Marquès de Mont-Roig. El senyor Rector, davant la proliferació de bars en aquells carrers, va raonar que fer passar per allà la processó  era pecat. Arribada aquesta conclusió a les orelles d’en Miquel Utrillo i Vidal, li va faltar temps per rebatejar el indret amb el nom de carrer del pecat. Denominació coneguda internacionalment.

    Amb la participació a la processó del proper  Divendres Sant d’un bon nombre d’administradores  és preveu que serà  lluïda, com es mereix la celebració d’aquests 325 anys  de la Congregació. Una trajectòria que honora a totes les persones que n’han format part. La  mirada plorosa de la Mare de Déu dels Dolors, sense voler manllevar-li el significat, acull també la satisfacció d’haver assolit aquests 325 anys. I convida a participar de tots els actes que ens han preparat en honor i gloria del seu nom. 

                                                          J. Y. M.

15/03/2018

DONES DE CASA NOSTRA

dones sitgetanes

Les sitgetanes, com totes les dones, són el pal de paller de la societat desenvolupada. Malauradament no podem dir el mateix de les que habiten en altres llocs de la terra on són menystingudes i explotades en tots els aspectes. Les cultures, els costums, la igualtat d’oportunitats, tenen molt a veure en el desenvolupament de la dona .
Gràcies a la sensibilitat de les dones de casa nostra, el poble ha perseverat en molts aspectes. Elles s’han preocupat dels petits detalls. Així, fent honor a la seva feminitat, només començar el dia, escombraven el seu tros de carrer i, abans d’anar a buscar el pa i la llet, repassaven alguna emmascarada de la paret, amb la calç que sempre tenien a punt, dintre de la galleda que guardaven darrera la porta del cancell. I quan s’esqueia desfeien una mesura de blauet i repintaven el viuet blau del final de la paret. Endreçades les exterioritats, entraven a la casa i deixaven la clau posada al pany, un detall que transmetia confiança i hospitalitat.
I així va ser durant molt temps, la seva constància feia possible que Sitges es distingís per la blancor i per la florida que lluïen els balcons. Mentre, el poble s’anava fent gran i aquest creixement transcorria paral·lelament amb l’auge de la industria del calçat, que donava feina a bona part dels homes i també a les dones. Elles es passaven moltes hores assegudes davant de la màquina de cosir, perquè havien de tenir la feina enllestida abans que tanquessin la fàbrica. A aquella hora, era un constant anar i venir de dones amb els mocadors de farcell amb la marrada disposada en el seu interior.
Coincidia amb l’activitat de la fàbrica de ciment de Vallcarca, on hi havien vingut a treballar gent de diferent procedència. Les dones dels treballadors es desplaçaven fins el poble per tal d’ajudar a les sitgetanes en les tasques de neteja de les seves cases. Aquest detall deix entreveure un cert alliberament de les dones de casa nostra en les tasques més feixugues de la llar.
Per altra banda les filles de les nouvingudes treballaven de dependentes en les botigues i altres van entrar a la que anomenàvem “ la fàbrica dels sostens”.
A part de les modistes, les que havien de tenir cura de les tasques adjacents a les labors de la gent de la pagesia, com era el d’haver de cuidar el bestiar i anar a vendre a la plaça. Com també les polleres, les carnisseres i les peixateres. Les sitgetanes, com la majoria de les dones d’aquell temps, es preparaven per saber portar una casa. Doncs es tenia el concepte que quan la dona es casava havia de saber respondre a les moltes ocupacions que requereix tenir-ho tot a punt.
Va ser una mestra, entre altres, la que va alliçonar a moltes sitgetanes durant el temps d’escolarització. Em refereixo a la senyora Maria Ossó que era de Reus, a qui tothom coneixia per “doña Maria”. A partir d’aquí també va destacar la tasca docent que van desenvolupar les mares Mercedàries. Mentrestant els temps evolucionaven a una transformació generalitzada, en la qual a la dona se li tenia reservat un altre protagonisme. Sobretot en quant a poder disposar de les mateixes oportunitats per accedir als estudis universitaris i a partir d’aquí poder ocupar càrrecs amb igualtat de condicions. Una igualtat que no sempre ha estat així, d’aquí les seves justes revindicacions.
Va ser amb la formació del primer Ajuntament democràtic, sorgit de les urnes, i presidit per en Jordi Serra i Villabí, que la dona, per primera vegada, aconseguia representació en el cartipàs municipal. En van ser tres les que van ocupar regidories: la Elisabet Ribas, la Dolors Montaner i la Carme Tort. Però encara no s’ha donat la circumstància que el nostre ajuntament el presideixi una alcaldessa, tot i que actualment l’Aurora Carbonell ostenta el càrrec de tinent d’alcalde.
Poc li ha costat a la dona sitgetana adaptar-se a les constants evolucions, així com en els diferents àmbits: la música, la pintura i la cultura en general. Com la Vinyet Panyella que és la Directora - gerent dels Museus de Sitges. També amb dues sitgetanes al capdavant de les dues Societats centenàries del poble: El Retiro i el Prado. Amb l’Elena Ferré i la Carme Artigas com a presidentes respectivament. Un càrrec, aquest, que era exclusivament reservat als homes. També la Maria Marín, presidenta de Foment de Sitges. I recentment la Núria Amigó nomenada presidenta del Grup d’Estudis Sitgetans. I en les nostres tradicions cal destacar a l’Angelina Salesas, presidenta de les festes de corpus. I la Maica Diez, presidenta de la Comissió de Festa Major. Com també la Loreto Baqués , presidenta de l’Agrupació de Balls Populars.
Dins l’àmbit musical hem de recordar la presencia de la dona sitgetana en aquella formació orquestral , els Iberos del Jazz, que comptava amb la col·laboració de dues germanes, la Maria Lluïsa Àlvarez que era la pianista i la seva germana Beatriu, la cantant. També en la docència musical trobem a sitgetanes que s’ hi han dedicat. Un referent ha estat la senyora Esperança Urgell, esposa del mestre Torrents. També la Mª. Dolors Ferret Camps i la Montserrat Almirall Andreu. La recordada i estimada “senyo”.
A totes les dones, sitgetanes o no, el més sentit homenatge amb motiu del dia de la dona que es va celebrar ahir, amb jornada de vaga inclosa a favor dels seus drets. El mateix dia que el nostre poble rebia a una bona representació de totes elles. Les que han tornat a la vila portades per la seva afició a aquesta modalitat creativa i artística anomenada patchwork.
Elles, les dones, han estat i seran sempre un referent en el món civilitzat on s’han preparat per accedir, amb igualtat de condicions, a càrrecs de màxima responsabilitat. I si abans dèiem que a casa els pantalons els portaven els homes, quan elles també els van començar a vestir, aquest símbol jeràrquic ha esdevingut una altra personificació de la igualtat. Arribats aquí, no cal entrar en més detalls.
J. Y. M.

 

06/03/2018 

TORNA El  RAL.LI

 torna el rally

   I ho fa celebrant la seva 60 edició. Des del primer que va arribar a Sitges, procedent de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on va donar la sortida el que era primer tinent d’alcalde el Sr. Joan Antoni Samaranch,  als nostres dies, parlem d’una evolució del món del motor sense precedents. 

    A l’any 1959, a Sitges, pocs eren els qui tenien cotxe i fins i tot la  majoria de la gent de la pagesia encara llauraven amb el cavall i l’arada. I només feia tres anys, el 1956, que s’havien substituït els trens amb màquines de vapor pels elèctrics. Mentre, la industria automobilística anava aportant constants canvis i transformacions en els seus models, de manera que les marques més solvents havien aconseguit implantar uns motors més potents. Les parts visibles s’adaptaven a unes línies molt més modernes. Aquesta renovació i evolució, però, no anava en consonància amb les economies familiars que continuaven migrades. 

   Mai fins aquell diumenge 8 de febrer del 1959, diumenge de carnaval, els de la meva generació, havíem vist tants cotxes antics junts. Van arribar a Sitges 24 en total. Per la seva data de fabricació, anteriors al 1920,   aquelles joies de la locomoció les havien estrenat una gent amb un certa posició, em refereixo que no tothom s’ho podia permetre.  Quaranta anys després, en aquell 1959,  poder disposar de cotxe, continuava sent un privilegi. Tot i que començava a ser més assequible a mesura que els ingressos familiars ho permetien. Avui, transcorreguts quasi seixanta anys, qui més qui menys té el cotxe a la porta. 

   La primera edició del Ral.li rodava per les Costes de Garraf, en un matí plujós  i a la vila era esperat amb l’expectació que genera qualsevol novetat.  L’únic jove que sobresortia en mig d’aquell seguici era un nen. L’ Antoni Puigcerver tenia un any i tres mesos quan, amb els seus pares, participava en la primera edició del Ral.li. Ho continuaria fent de manera intermitent, però sense desvincular-se mai de la prova. 

   Aquesta continuïtat ha fet possible que s’hagin alternat tres generacions de la mateixa família, els Arderiu. Això té un mèrit digne d’elogis, perquè demostra passió pels cotxes d’època, transmesa de pares a fills i a nets. Avui, quan la vida evoluciona entre una modernitat supeditada a la influència de les avançades tecnologies, sorprèn que l’antic tingui el suficient  arrelament com  per atreure el interès de tres generacions d’una mateixa família.   

   Aquells cotxes es van aturar a la plaça de l’estació. Un altre punt de referència on situar la modernitat, el cotxe i el tren. Els dos han evolucionat de manera molt significativa fins a situar-se en el punt on actualment  ens trobem. L’era de les noves tecnologies adaptades a l’automoció, com molt bé s’ha fet evident en el tot just clausurat congrés de telefonia mòbil, l’MWC. A cada edició es fa més evident el que serà el cotxe del futur. Una clara aposta pel cotxe elèctric i sense conductor. Viure per veure.  

   En els  anys transcorreguts, des d’aquell primer Ral.li,  el progrés també ha influït en les vies de comunicació, res a veure amb les carreteres per on circulaven. On fins i tot els professionals del volant, com el taxista popularment conegut per en Meleno, arribat un punt de la carretera, perdia el control del cotxe i anava a parar a la vinya, sorprès , davant la presencia d’un revolt, per la sensació que tenia que la carretera s’acabava allà. Li va passar més d’una vegada, en una època que hi havien poques carreteres, com deia l’amic: només una per anar i una altra per tornar. I no gaire  transitades. 

    Eren els taxistes, els pocs que hi havien,  que disposaven de cotxe. Els seus serveis eren requerits per casaments i bateigs. Com que no estàvem acostumats a anar en cotxe, poder fer un d’aquests trajectes  era  un petit plaer, però aquest  durava poc, doncs el recorregut era curt, i sabia greu haver de baixar. I com no estàvem acostumats si alguna vegada s’esqueia fer un de més llarg, llavors et marejaves i no ho podies gaudir. 

   El Ral.li encara conserva l’encant de circular per un dels camins més antics oberts a la circulació per facilitar l’accés a Barcelona, la carretera de les Costes. Fins als primers revolts s’hi continuen desplaçant gent de Sitges per contemplar la panoràmica que ofereix el pas dels cotxes d’època, en una imatge on dona la sensació que els anys no han passat. És dels pocs indrets on el paisatge s’ ha mantingut inalterable. 

   Per seixantena vegada consecutiva hi tornarà a rodar  el Ral.li. A cada any que passa més és la distancia que ens separa amb la data de fabricació dels cotxes participants. Com també més ampli és el llinatge generacional dels seus participants. La més eloqüent aquesta tercera generació, representada per la família Arderiu. Un mèrit que també s’estén a la resta de participants i als organitzadors, junt amb les diferents comissions que s ‘han alternat. I de les quals, durant cinquanta anys consecutius, en va ser secretari el Sr. Eduard Carbonell i Tàrga. Alhora que ho era del Foment de Turisme de Sitges  el recordat Josep Casanova i Termes. Era el president del Foment, en aquella primera edició, el Marqués de Mura. A dia d’avui la presidenta és la Maria Marín Macaya i la secretària la Núria Carbonell Masip. Entremig queda la feina feta pels successius presidents i les juntes corresponents. Perquè un esdeveniment d’aquesta categoria no es feina de quatre dies de moment són 59 anys i 60 edicions. En aquesta amb una participació de 90 cotxes i 20 motocicletes. 

   Moltes coses han canviat durant tot aquest temps, però no l’entusiasme dels organitzadors, el dels participants i de nosaltres,  que  els acollim amb la mateixa admiració i hospitalitat que els hi hem dispensat durant tota aquesta  llarga trajectòria.   

                                                                                                           J. Y. M.

12/01/2018 

RIBES, UN POBLE AMB AIRES DE CIUTAT 

   L’exageració a vegades forma part dels tics adquirits  pel cronista que n’apunta una darrera l’alta. Tot i que ja és un clàssic, per a la gent de Sitges, referir-se als aires ribetans, perquè sempre els hem considerat que bufen contraris als nostres interessos. Així quan un vent molest  es rebolca pel nostre terme en donem la culpa als nostres veïns, com si haguessin deixat obertes les portes per a que s’escapessin uns vents freds i molestos. 

   Fa un parell d’anys en una d’aquestes rebufades d’aires ribetans, van enviar a can pistraus l’emblemàtica palmera de la placeta de la rectoria. Un vent carregat d’intencions que va anar directe a atacar un símbol del nostre paisatge, un dels més retratats i que últimament es prestava a les opinions més diverses, les quals vaticinaven la seva caiguda imminent. Com així va passar. 

     Fins que arriba el punt en què els vents de Ribes s’entretenen massa a casa seva i es carreguen l’altre arbre emblemàtic del  seu propi poble, el pi. Aquest que donava nom al carrer més empinat del seu  entorn. 

   Amb tot, als de casa no els feia mandra anar fer una visita als ribetans. El meu avi Joan, en la seva joventut, havia entrat d’aprenent al taller de can Baldomero, treballava i feia vida amb ells i el dissabte a la tarda anava cap a Sitges per tornar el dilluns. Com que l’home tenia un tarannà molt sociable, havia fet moltes amistats per aquells verals i per sempre més va ser molt ben rebut. 

   Sovint ens hi desplaçàvem  amb una bicicleta amb motor que l’anomenàvem “mosquit”i en la barra del quadre de la que comandava el meu pare hi havia acoblat un petit seien per poder-me transportar. La carretera en aquell temps era poc transitada el que permetia que el viatge d’anada i el de tornada es desenvolupessin amb tota normalitat. Arribats al carrer del pi els conductors de casa havien d’apretar  el cul, perquè  la poca potència que tenia el motor, aquest feia figa davant la dificultat  de la pujada. Arribats al capdamunt ens tenia el cor robat el casalot del Palou, que l’havíem retratat de tots costats. De bixada, com que llavors se la prometien dolça, es podien permetre parar a can Maurici, doncs en Josep  Rafel també era músic i fuster i que tenia una facultat innata, que li servia per emprar un humor fi i brillant sense immutar-se. 

   I d’allà l’altra visita obligada era a la zona del castell i a Sota Ribes, tot plegat oferia una temàtica fotogràfica sensacional.   

   En aquestes vigílies de  la festa de Sant Pau era obligat comprar uns quants sabres, els quals continuen sent l’element ensucrat que forma part de la tradició. Disposats, aquests, a la bicicleta motoritzada, l’escena assolia el caire d’una gesta cavalleresca degut a la posició dels sabres que es mostraven desafiant, però més aviat per emprendre’ls a mossegades que com a arma de combat inexistent, amb cert caire Quixotesc    

    Durant la trajectòria musical de la família, els de casa, tot sovint, havien acudit a la crida d’en Josep Rossell, el popular “Quirico, per tal completar la seva orquestrina en aquells balls que amenitzava. I el que són les coses, bastants anys més tard, el més jove de casa nostra va formar part d’aquella orquestrina que, els germans Molero i companyia, van impulsar amb el nom de La Moderna en memòria de la merceria que la família Rossell tenia a la cantonada del carrer Nou amb la plaça Mercè amb el nom de La Moderna. 

     Els Molero, gràcies a la filla del mestre, van tenir accés al seu arxiu musical i van extreure peces  que em Josep Rossell interpretava amb la seva orquestra, que era la que aglutinava els neguits musicals de l’època. Molt desprès que un rector, mossèn Antoni Rota va formar un cor i la primera banda de música que dirigia un sitgetà, en Cristòfol Pujades. Formant-se posteriorment l’Orquestra Ribetana que es va seccionar en dues branques, la pròpiament dita i la Germanor Artística. Així estava el panorama musical a Ribes, fins que a començament de la dècada dels cinquanta que es van aglutinar  sota el nom d’Orquestra Rossell. Una formació que va estar activa fins el 1965. 

    L’Orquestrina La Moderna es va formar amb la intenció de tenir una vida efímera, al seus components només els va motivar recuperar els ballables d’en “Quirico de Ribes”. Amb una primera actuació a la placeta del Castell de Ribes, que va resultar un èxit i l’edició d’un CD. Abans, els germans Molero, l’Esteve i l’Eugeni, amb els seus pares, l’Eugeni i la Montserrat,  van anar a viure a Sant Pere de Ribes, on a l’any 1984 va morir el pare amb només 41 anys. 

    Procedent de Sitges  també hi va acudir el mestre Manuel Rius i Ramos, amb tant sentit de l’orientació, que es va construir una casa al costat mateix, paret per paret,  amb  la dels Molero.  I la música de tots plegats travessava les parets respectives, com l’airet ribetà que t’embolcalla de la frescor que neix al cim  del Montgròs i baixa esbufegant i enverinant-se per entre l’ermita de Sant Pau. 

     Aquest any es celebra els 100 anys del naixement del príncep de la tenora, en Ricard Viladesau i Carner i curiosament el diari Ara, amb data del 18 de gener del 2018, publica una ressenya del qui es pot considerar cronista de la Cobla Principal de La Bisbal, l’Eugeni Molero i Pujós, que fa referència al concert que es va portar a terme en el Palau de la Música, el dia 1 de febrer del 1970, per tal de retre homenatge a en Ricard Viladesau i a altres companys que, per edat, deixaven la Cobla. 

     Les músiques i les cròniques han contribuït a mantenir bons lligams de veïnatge entre ribetans i sitgetans. I sense apartar-me dels meus exagerats raonaments, degut a l’expansió que ha experimentat Sant Pere de Ribes i per la grandesa de tot plegat, em mantinc en els cinc que el poble ha assolit un cert aire de ciutat. De l’altre, de l’airet que bufa des de Ribes, segueix sent tan refotut com sempre.   

      J. Y. M.

05/01/2018 

El 2018,  ANY  D’ANIVERSARIS 

     La història local la conformen molts referents que han significat un gran avanç pels interessos econòmics, culturals, socials i d’expansió de la vila. Així l’any 1918, cent anys enrere, es va començar a gestar un projecte que va permetre transformar el poble, esdevenint un referent de modernitat que li atorgava una categoria que despertava  admiració arreu. 

    L’ajuntament que dirigia el Sr. Bonaventura Julià, a l’any 1918 va començar a fer les gestions  per poder aprovar un pla urbanístic que comprenia les terres del pla del Vinyet, les vinyes del Cellerot i de Santa Margarida. Un projecte que promovia un visionari, el sabadellenc Francesc Armengol i que ja tenia nom propi, Terramar. La cirereta que ho coronava era la construcció d’un passeig marítim al llarg de tota la platja, el qual es va encarregar de projectar l’arquitecte Sr. Josep Maria Martino. 

    Una vegada enllestits tots els requisits el mateix alcalde Sr. Julià el va presentar en persona al ministeri de Foment a Madrid. S’havia fet un pas molt important, a partir d’aquí els tràmits oficials havien de fer el seu curs. Com així va ser, fins aconseguir el traspàs a  l’ajuntament dels terrenys situats en zona marítima. Van caldrà dos anys, i ja a les acaballes del 1920 el Consell de Ministres del Govern de Madrid aprovava definitivament el projecte. Que es va culminar ja sota el mandat de l’alcalde Pau Berrabeig. 

    El mateix any 1918, amb la venda de l’antic escorxador per part de l’ajuntament al Sr. Bernat Fernández, aquest l’enderroca i això permet obrir la primera avinguda de Sitges que té una amplada i llargada cop cap altre carrer hi havia en el poble. S’inaugura el 1920 i li posen per nom el de la seva esposa, Sofia. 

     És fàcil imaginar el impacte que va produir una obra d’aquesta naturalesa en un poble relativament no gaire gran en quant a nombre d’habitants. Esclar que no tot van ser elogis també hi havia molts detractors que mostraven la seva oposició raonant que les arques municipals s’havien hagut d’endeutar, deien, pel valor d’un milió de les antigues pessetes. En aquella època que la gent no viatjava amb la mateixa facilitat que ho fa ara, per consegüent, sense haver vist altres indrets, disposar d’un passeig d’aquesta llargada i situat en aquest lloc de privilegi, no em diran que no hi havia motiu com per quedar bocabadats. Han passat els anys, hem viatjat, i tot haver aconseguit una visió més àmplia de tot plegat, arribem a la conclusió que com el nostre passeig, amb les mateixes característiques i ubicació, n’hi ha pocs. 

    El 1918 també va ser notícia degut a la finalització de les obres de la construcció del Palau de Maricel. Just quan el passeig marítim encara era un embrió, el conjunt de Maricel aconseguia materialitzar el caprici d’un americà, Charles Deering, que va venir a Sitges aprofitant la invitació que el pintor Ramon Casas li va fer per tal de visitar el Cau Ferrat. I Igual com li va passar a Rusiñol, el milionari va quedar captivat i va acabar comprant tot el que l’envoltava i es va deixar el Cau perquè no va aconseguir que el seu propietari  li  poses preu. Just quan van acabar les obres d’aquest Palau es complia també  el 25 aniversari del Cau ferrat. 

    El historiador local Roland Sierra i Farreras, amb una assiduïtat diària, ens informa, mitjançant dels avenços d’Internet, del que va passar a Sitges just en la data que marca el calendari, però amb una diferència d’anys. La secció és coneix per Efemèrides Sitgetanes i gràcies a la seva constància i eficient treball de recerca, ens permet apropar-nos als fets més sobresortits de la història local. Així ens assabentem  que en aquest 2018 també es compleixen els cent anys de la Festa de la Poesia celebrada a la vila i que va comptar amb la participació dels poetes més rellevants del moment. Va guanyar el certamen el poeta Josep Carner. 

   O que la primera exposició de clavells  va tenir lloc en la primavera del 1918 al Pavelló de Mar. Una idea que va sorgir entre un grup d’amics que freqüentaven el cafè de la Xarmada: l’Antoni Clarà va ser qui va posar en solfa que en Marià Carbonell cultivava clavells en el seu taller de sabates del carrer Sant Bonaventura.  A la idea si va afegir l’altre soci en Francesc Ferret i de seguit va comptar amb el suport dels altres tertulians i d’en Miquel Utrillo. 

   Una vegada traspassat l’equador d’aquest mes de gener ens disposem a celebrar la festivitat de Sant Sebastià, Una altra data molt arrelada a la tradició sitgetana i a l’ermita. La primitiva data del 1.614, l’actual es va començar a construir el 1857 i es va acabar el 1861. Situada en aquesta llenca del litoral que es pot dir que anava d’ermita a ermita; de la de Sant Sebastià a la de Santa Margarida, situada en el sector de les Coves, de la qual se’n té constància des de l’any 1478, fins el 1808 que va ser  derruïda  a causa de la invasió dels francesos. No massa lluny es troba l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia,  la qual està documentada el 1306. 

      Entremig l’ermita del Vinyet que es va edificar a sobre una altra enderrocada a l’any 1727 i es va acabar el 1734. Per tant una franja marítima on els límits els posaven les ermites i on hi sobresortia l’església parroquial. 

    A partir del 1918, el projecte de transformació iniciat comença a canviar el nostre litoral i es construeix un hotel, l’antic Terramar i un seguit de cases senyorials que confereixen categoria. Fins que el 1933 s’inaugura el nou Terramar Palace situat a frec del passeig. 

    Cent anys després, l’ermita de Sant Sebastià continua sent un referent de situació. I un renovat Hotel Terramar és a punt de ser inaugurat en el mateix enclavament. Dos punts de referència que amb els anys transcorreguts, la vila s’ha expandit més enllà. I si ahir eren les ermites les que posaven els límits visibles a la nostra llenca de litoral, avui ho són els hotels. Si més no amb el mateix passeig que serveix de nexe d’unió. 

      J. Y. M. 

30/12/2017 

                          UN BARBER AMB BARRETINA 

      Els barbers en els pobles han esdevingut una institució i les barberies una càtedra del saber popular i costumista. Quan els dissabtes a la tarda encara es treballava, només plegar els homes acudien a les barberies per posar en ordre els cabells i com tots coincidien a la mateixa hora les cadires  disposades per a fer més còmode l’espera eren totes ocupades. I no serà perquè hi haguessin pocs barbers per tallar i afaitar, cada barberia comptava amb una plantilla de tres o quatre. La que menys en tenia dos. 

    I si les he qualificat com a càtedres del saber és degut que en aquells llocs, de tanta concurrència, es parlava de tot i d’aquestes participatives converses sempre s’aprenia quelcom que concernia a l’àmbit local i d’altres de més abast. A voltes el tema era monotemàtic, doncs potser només es parlava de futbol i d’una manera més concreta, del futbol local. Perquè eren uns anys que l’equip de casa comptava amb molts seguidors i aquesta afició omplia el camp. 

     No n’hi havia prou amb la tribuna oberta de la barberia que quan sortien s’afegien als grups que es posaven al Cap de la Vila i altra vegada la mateixa conversa o de les novetats que s’havien airejat mentre esperaven el torn. 

     Només cal fer un repàs a les barberies que hi havia en un radi de pocs metres, per entendre els costums que motivaven els sitgetans per portar les exterioritats del cap ben arreglades. Començant pel carrer Jesús, trobàvem la d’en Miquel Marzal, en la mateixa vorera, en Francesc Vilà. Ja en el Cap de la Vila, el Sr. Ràmia. Al carrer Àngel Vidal, al costat mateix del Retiro, en una entrada llarga i estreta hi tenia la barberia el Sr. Almirall, conegut popularment per en “Xispa”. Mentrestant al començament del carrer Barcelona s’hi va establir el Pedro Sánchez, l’única que perdura d’aquesta relació de proximitat. Al carrer Sant Francesc hi tenia la barberia en Jaume Sauch que després convertiria en una bodega. Si més no la precursora de totes elles va ser la d’en “Pascaret”, al començament d’aquest mateix carrer. 

    En el carrer Parellades, cantonada amb Sant Pau, l’Eduard Roca. Aquest barber disposava d’un bon equip de col·laboradors, va ser l’únic que va sobreviure a la malura de la vida que ens emporta per endavant. En Roca els va veure desfilar a tots fins que es va quedar sol, aferrat al convenciment de que quan més temps cotitzés, quan es jubilés la pensió que cobraria seria més quantiosa. Li van fallar els càlculs, la suma total de la seva edat li va fer el paquet, va morir al peu del canó, sense ni temps per cobrar ni tan sols una mensualitat. 

     Al Començament mateix del carrer Sant Pau hi havia la barberia d’en Miquel Zarrán. I  més enllà, quasi al final del carrer, s`hi va establir en Valentí Mongay. Ja una mica més allunyat , en l’actual plaça del Pou Vedre, l’Alfred en va ser el barber fins que es va jubilar. Posteriorment, al carrer Sant Bartomeu, l’Antoni Olmos es va establir pel seu compte. 

       Em refereixo a les barberies que han estat ubicades en el centre del poble, perquè a mesura que aquest s’ha anat expandint  al que llavors es podia qualificar d’extraradi, se’n van obrir  de noves , com la d’en Rafael, davant el pas a nivell. Alguna, com la de qui fa poc ens ha deixat,  la del Sr. Serrano, al poble Sec, encara existeix. A aquestes s’hi ha d’afegir altres que curiosament les regenten gent vinguda de Cuba. 

    Entre tanta pèl darrer el clatell va aterrar en Salvador Montserrat Sanz, oriünd d’un poble de Castelló anomenat Traiguera. L’home, barber d’ofici, va treballar del que sabia fer i de seguit va simpatitzar amb el futbol local i tant va ser el seu recolzament pel Sitges que el seguia en els seus desplaçaments i lògicament quan jugava aquí i fins i tot va arribar a tenir algun càrrec. Home sensible a les injustícies, no ha pogut reprimir mai la seva indignació quan les decisions arbitrals  li han semblat que anaven en contra dels interessos del Sitges. Fins que en Vado  entrava en raó i tornava a ser una persona ponderada.     

       En Salvador es va retirar de l’ofici regentant la seva pròpia barberia en la zona de l’Oasis. El local era tan petit que s’hi entrava algú amb massa cabellera el tenia d’esquilar quasi des de  la vorera. 

     Quan es va jubilar s’ha dedicat al que ja feia, caminar. Però ara  més relaxat. Arriba fins a Terramar, i és el primer a despertar als ànecs de la riera, mentre fa uns exercicis de gimnàstica. Un cop acabats torna a reprendre el camí, el barber que porta barretina o, quan li plau un “gorro” del Barça. I això sí, tant estiu com hivern, vesteix amb pantalon  curt. En aquest retorn coincideix amb els altres barbers: en Pedro Sánchez, l’Isidre Estivill i l’Antoni Olmos. Curiosament es troben quatre barbers en una hora molt matinera, tant és així  que la podríem anomenar l’hora dels barbers. 

     Crida l’atenció d’aquest retorn la singularitat del recorregut que fa en Vado, que en lloc de transitar pel Passeig camina per la banda on passen el cotxes. Com si volgués tractar-se de tu amb  els últims avenços mecanitzats que el progrés posa a la carretera. Lògicament l’avancen i ell no s’hi immuta, més tard o més d’hora  també arriba al seu destí i sense haver gastat benzina, encara que a vegades doni la sensació que va amb reserva. 

     Però fa poc que en Salvador ha patit una petita intervenció en un peu i ha de descansar abans de tornar a reprendre la caminada. Els habituals el trobem a faltar i el transit rodat també es deuen estranyar de no coincidir amb el personatge que li agrada passar per on es mouen els que van sobre rodes. Deixant el passeig en exclusiva pels caminants que traginen  quelcom per cremar. 

    I si hi ha algú que gosi aconsellar-lo per a que també transiti pel Passeig, com ell és home d’ofici, s’exposa a que li respongui: demà m’afaitaràs.    

                                                                                                                   J. Y. M.

 

22/12/2017 

ENTRE MANDARINES I GARROFES UN ADÉU 

    L’enunciat de l’article d’avui pot semblar tan rocambolesc que  fins i tot jo mateix he dubtat de deixar-lo així. Les festes de Nadal compten amb una sèrie de complements que  serveixen per celebrar-les seguint la tradició establerta. El primer contingut d’aquest títol  només reflecteix les petiteses d’un afegitó tan important que quasi esdevé un resum del que ha estat aquest període nadalenc que és  a punt d’acabar. 

   La tradició de fer cagar el tió, per exemple, ve precedida d’uns preparatius tan bàsics com necessaris. Així, doncs, el primer que s’ha de fer és alimentar-lo, i aquí entren en valor els neguits de la mainada per tal de que al tronc no li faltin, per exemple, les mandarines que les deixen en lloc visible, apropades a una simplicitat  a la qual hi veiem una expressió de felicitat generalitzada. I quina no és la sorpresa dels cuidadors quan s’adonen que el tió s’ha menjat tot el que li han deixat i que potser fins i tot s’ha entretingut a treure la pell a les mandarines. 

     Una vegada al personatge que monopolitza el tronc l’han ben atipat i la cagarada ha estat del tot complaent, les mandarines tornen a ser consumides pels mortals de la casa. Amb això arribem a l’última nit de l’any o a la primera matinada d’un que anomenem nou, el límit el marca les dotze campanades del rellotge,  les quals s’acompanyen amb el mateix nombre de gotims de raïm. Un protocol que sembla fàcil, però que quan la gargamella s’embussa   feina hi ha per engolir, amb el flux continuat i sense aturador  del sonor batall. I és que les complicacions poden arribar amb el més petit descuit i trobar-nos amb la desencisadora sorpresa de que les dotze ja han tocat i encara et queda algun gotim per portar a la boca. 

     El segon element que esmento al títol, secundari però també molt útil per continuar avivant la innocència, són les garrofes. Al fruit del garrofer se li fa un lloc preferent entre l’escampall de sabates disposades per a que els Reis Mags hi encabeixin els regals. Els més menuts han aprés que als cavalls i camells de tan il·lustres  personatges se’ls ha de mimar. S’entén per això, que vagin ben alimentats. Les garrofes es converteixen en un ingredient més  d’una nit màgica. I si el bestiari rep tants bons tractes, que menys que també el tinguin els Reis i el seu seguici. Així, quan irrompin en la intimitat de les cases, és de cortesia que es trobin  amb un gotet de moscatell per endolcir la seva frenètica activitat. I l’endemà , davant l’escampall d’il·lusions anhelades, a cap vailet se li escapa observar com els Mags d’Orient s’han begut el moscatell i s’han emportat les garrofes  i d’aquesta manera associen la generositat dels personatges amb l’atenció que ells han tingut en deixar-los preparat un detall, el qual cada família té per costum disposar.     

    Quan tots esperàvem les preceptives campanades i la posterior arribada dels Reis, el mossèn ens deixava, precisament el dia dels Sants Innocents. Per ell, que era persona seria, considero que no era el millor dia per marxar. Per la seva vocació i pel compliment del seu Sagrat Ministeri sabia prou bé el consell Bíblic que diu que hem d’estar preparats perquè no sabem ni el dia ni l’hora. Sobra dir que la seva preparació era el resultat d’una crida que va obrar que mossèn Joaquim Comas i Xirau fos ordenat sacerdot i per sempre més seria el  que nosaltres, amb raó de causa, anomenàvem Senyor Rector. 

    Ho va ser de la nostra parròquia durant anys, amb els quals va fer moltes reformes i millores a l’església i en altres dependències. Mentre, mossèn Joaquim passejava un posat molt seu: seriós i amb abric o gavardina que es cenyia al seu cos alt i prim que li conferia una imatge molt integrada i encartonada a la seva personalitat. 

   Entre les moltes virtuts que l’identificaven s’hi combinava també la intransigència quan creia que complia, estrictament, amb el que ell considerava que era just i necessari pel bon compliment de la  missió que tenia encomanada . Però no sempre les seves  decisions van ser ben enteses pels seus feligresos. Recordo un any en el transcurs de la processó de Sant Bartomeu, que sempre ha tingut fama d’acabar tard,  veient que l’horari es sobrepassava de molt a la seva meticulosa puntualitat, va manar tancar les portes del temple. De manera que arribada la imatge del Sant, al Baluard, la van haver d’aixoplugar al Maricel on es guardava la parella de gegants de la vila. 

    Una anècdota que ara s’explica com una d’aquelles sublimitats que tots, en un moment o altra de la nostra vida, ens hem apuntat a raó de les nostres caparrades. 

   Va deixar la nostra parròquia quan va ser destinat a l’església de Betlem a Barcelona, situada a la Rambla fent cantonada al carrer del Carme. Com que a Sitges va deixar moltes amistats, aquestes, de tant en tant, li anàvem a fer una visita. Fins el punt que el sagristà d’aquella parròquia es va famililiaritzar amb els visitants i ja no ens calia identificar-nos, ell li anunciava la visita i  el mossèn ens rebia amb aquell somriure tan seu i sempre delerós de les notícies que li portaven de Sitges. 

   Ni els metges, que saben furgar en les interioritats del cos per trobar el remei que proporcioni dosis de vida. Com tampoc els sacerdots que  estan més en gràcia de Déu, ni uns ni altres, arribada la seva hora, no hi ha coneixements ni influències que valguin, desfilen com humans que són. Però sap greu quan se’n van, persones, com ell, amb qui hi has mantingut un tracte amical i respectuós. 

    Ha marxat,  sense esperar que sonessin  les dotze campanades, un sacerdot bo. Potser la seva pressa era deguda a que de toc de campanes n’havia escoltat molts i a certes edats el que un més aprecia és la calma i la tranquil·litat. Ara la pau eterna serà per sempre més seva. Així ho havia predicat. 

                                                                                            J. Y. M.

02/09/2017 

A LES BOTIGUES TAMBÉ ÉS FESTA MAJOR

La direcció del setmanari, a l’afrontar la nova singladura, va anunciar que arribaria als lectors totes les setmanes de l’any sense excepció. Un objectiu que s’està complint malgrat que, com aquesta setmana, de Festa Major, es fa difícil anar a la processó i tocar campanes, una conclusió que avui ve com anell al dit. Prevenint que es solapava la festa amb el compromís de fer sortir al carrer el setmanari, la mateixa redacció va demanar als col·laboradors avançar el dia de lliurament dels originals. Previsor, vaig enllestir el “tomb” amb prou antelació per així poder gaudir de tots ela actes previs a les intenses 36 hores.
Malauradament els fets de La Rambla de Barcelona i els succeïts a Cambrils, han colpit els nostres sentiments i principis, de tal manera, que els ànims no estan per a gaire festa. Davant la reacció extraordinària de la gent, de tornar a omplir aquesta universal arteria barcelonina i també els espais públics de Cambrils, com a mostra de normalitat i de no doblegar-se davant les urpes imprevisibles i malèfiques del terror, he cregut convenient mantenir el contingut de l’article i la capçalera que vaig deixar enllestit. No ho puc justificar com una mostra de pretesa normalitat, perquè encara tot és molt recent. Deixem-ho en aquest repunt de vida que ressorgeix entre la tristor i que vol ser una aposta ferma per a vèncer el terror. Aquesta vegada, entremig del so de les gralles i l’olor de nards.
Avui, l’endemà de la festivitat de Sant Bartomeu, coincideix que la festa es diversifica. La setmana anterior a aquesta, celebraven la seva festa els veïns del poble de Garraf, que es troba dintre el terme de Sitges. Amb dues parts destacades, la banda de mar, amb una costa abrupta que, des del mateix mar, se’ns ofereix una visió molt diferent a la que estem acostumats a veure des de terra,. Amb un conjunt de cales i sobresortits rocosos de gran calat en la toponímia local, que va des del Port Ginesta, el port de Garraf, al d’Aiguadolç. Enclavaments on el mar s’entretén entrant i sortint de entre les formacions rocoses i barrejant-se amb l’aigua dolça de la Falconera. Amb el record dels musclos de la Ferrosa, per haver estat els més apreciats d’aquest litoral. Un mar que, entre aquest anar i venir , besa els peus de l’ermita blanca de la Trinitat.
Decantant cap a la muntanya, bordejant les runes d’una antiga fortificació , la ferida que han deixat les pedreres en el terreny és el resultat d’un progrés que ha portat a no parar de gratar la muntanya. Només aquesta incursió a peu ens permet veure la magnitud d’un desastre del qual no se’n parla gaire. En mig de la devastació arribem a can Lluçà , la masia i vinyes de referència, d’un lloc encara habitat i on la terra es treballa. Des d’aquí ens podem dirigir a qualsevol indret del Massís, sabedors que no tardarem gaire a deixar el nostre terme per abraçar-nos al d’Olivella.
I tornant a la voreta del mar, a l’última llenca del terme, ajuntant-se ja amb el de Castelldefels, es troben les Botigues de Sitges. Situades just quan s’acaben els revolts de les Costes de Garraf. Sobre l’espadat que s’alça damunt de la carretera es troba la masia de Vallbona, que agafa el nom de la riera, una casa que va fer construir Eusebi Güell, propietari també del celler de Garraf obra d’Antoni Gaudí. De masovers s’hi han alternat la nissaga dels Lloret, els últims, en Miquel Lloret i la seva muller Roser Congost.
A mesura que es va anar fent assequible poder disposar de cotxe, aquest indret va tenir molt protagonisme, sobretot quan anant de Sitges cap a Barcelona s’havia de passar per aquestes Costes, un suplici per a les persones que es maregen. Arribats a aquest últim tram que acaba en baixada i que ens situa a les Botigues, és un alliberament, el pitjor ja ha passat. La gent que venia de Barcelona, amb la voluntat de passar el dia a la platja, molts feien parada en aquesta platja llarga a frec del túnel del tren. Aquesta afluència va conduir a la família Lloret a disposar un xiringuito a peu de platja. Els va secundar la família d’en Vicenç Lázaro que van regentar el Casablanca, un referent en la cuina especialitzada en peix que va tenir continuïtat en El Vivero de Sitges, situat als peus de l’ermita de Sant Sebastià, junt amb l’Alfons Sánchez i la seva família.
Avui a les Botigues hi viuen un bon nombre de residents , vinguts d’arreu. Són gent amb neguits que mantenen viu l’esperit associatiu a aixopluc de l’Associació Cultural de les Botigues de Sitges , de la qual n’és el president el Sr. Francesc Garcia, secretària la Sra. Conxita Salvador i president d’honor, el Sr. Llorenç León. Ells, junt amb la resta de components de la junta, organitzen la seva Festa Major i durant tot l’any porten a terme tota mena d’actes culturals i lúdics. Sobresortint el certamen literari que celebren coincidint amb la festivitat de Sant Jordi, el qual ha assolit un bon nivell de participació i de qualitat dels treballs presentats, signats per autors, novells i altres de consolidats.
Quan el remor de les gralles de la Festa Major de Sitges s’afebleix i queda sospès en l’aire un flaire decadent de pólvora, a les Botigues de Sitges encenen la metxa que precedeix a un esclat de renovades il·lusions festives, les d’uns veïns que, vet aquí, han encarregat al Cronista els hi pregoni la seva festa. Que té com a base fonamental la complicitat i l’estar ben avinguts. Només així ens farà pregonar, a uns i altres, que el sitgetanisme també comença allà on sembla que s’acaba.
El nostre terme no és gaire gran, però a cada raconet hi germina, com la farigola i el romaní, un rebrot que creix fins a donar els seus fruits. Aquests que els vivim amb tota la intensitat . Mimem tots els detalls d’aquesta convivència, gaudim-ne, i treballem tots plegats per a que aquest mon pugui ser millor, sense els estirabots que, en el moment menys pensat, tan mal ens fan.

17/08/2017 

EN PEPI 

en pepi

   Les persones som fràgils en tots els aspectes, i aquesta fragilitat ja es fa palesa entre el complex procés de gestació dintre el ventre de la mare. Perquè  a la més mínima, un cromosoma de més,  i ja incideix en el resultat final. La vida guarda ombres a les quals l’aciençada  labor dels entesos, poc a poc, van aportant llum que permet avançar  en aquells aspectes que alteren la normalitat. 

    En Pepi és un xicot que aporta una lliçó que costa d’aprendre quan les coses no han anat del tot bé. L’enteresa d’uns pares, dels germans i demés família,  la resignació i una comprensió molt ben assolida,  són el far,  la llum a la qual em referia, la mateixa que ha  d’il·luminar un recorregut que tampoc és fàcil. Perquè la normalitat de tot plegat és relativa i imprevisible, només l’amor, el saber interpretar el que volen transmetre, ajuda  a que la convivència sigui la més propera i planera i, fins i tot, gratificant possible. Un somriure, un petó, una carícia, poden arribar a ser tan importants com descobrir i gaudir d’ un petit tresor enmig del no res. 

     En Josep Almiñana i Malivern  va néixer el 27 de novembre del 1958. Els seus pares l’Antoni Almiñana i Formento i la Carme Malivern i Sardà. És el petit dels cincs germans: l’Enric, en Toni, la Immaculada, la Carme i ell. El xicot està immers en un mon especial el qual sols ell hi sap trobar el sentit a cada situació, i desenvolupar-se amb una normalitat que és exclusivitat seva. La que ell sap interpretar i amb la qual s’hi troba bé i és feliç. Amb el seu posat de trapella el xicot passeja una popularitat fruit d’una simpatia i espontaneïtat molt seva. Detalls pels quals es fa estimar.   Es passa la major part dels mesos de l’any en una residència especialitzada que es troba a la població de Vilaseca, Villablanca, que depèn de la Fundació Pere Mata de Reus, amb cinc-cents residents i, com altres, treballa en un taller d’ocupació.   

     En el transcurs de festes  importants, alguns caps de setmana i les vacances  es trasllada a casa de la Immaculada, on els dos s’entenen només interpretant una mirada de complicitat. Quan en Pepi torna a casa, potser després de visitar la Carme, la seva altra germana, on sovint hi va  a dinar, el dispeser, tip com un “guitllo” , arriba al pis del carrer Jesús disposat a fer la migdiada, o si més no a estirar-se al llit i escoltar música del seu ídol, el immortal Pavarotti. Abans, però ha d’intercanviar aquell diàleg sorneguer que entaulen els dos germans. La Immaculada el tira de la llengua i si li ha de recriminat alguna actitud ho fa sense miraments, com ha de ser. Ell, que sembla tenir cua de palla, li deix anar la lletania que sempre té a punt  i sempre vol tenir l’última paraula. Així el minyó s’engresca sense adonar-se’n i amb la germana que tampoc es deixa prendre el pel,  el sainet està servit. Fins que el personatge desapareix i es tanca a l’habitació, on no s’adorm sense abans haver deixat tot ben disposat, perquè  ratlla la perfecció en quant a ser una persona molt ordenada.   

    En Pepi no sap interpretar el rellotge, però viu a l’hora, fins i tot al minut. El que fa pensar que el pas del temps el mesura el seu rellotge biològic.  Acompanya a la seva germana Carme i a les amigues d’aquesta a la platja, i quan es cansa de ser-hi, després de manifestar que vol marxar, i d’haver portat a terme totes les seves rutines, monòleg inclòs,  llavors  li fixen una franja horària i vet aquí que quan falten uns minuts es comença a preparar i, amb una exactitud sorprenent a l’hora acordada ja està a punt, per admiració de totes les acompanyantes. 

 Aquests dies observa que quelcom d’especial s’està planejant  en el seu entorn. La Immaculada ha estat escollida la pendonista de Santa Tecla i l’Anton, el seu fill, junt amb la Carme els cordonistes. Li expliquen i mostra  aquell posat de desentendre’ns quan sap que la cosa no va per ell. Tot i que guarda un record especial de quan la Loli Suárez va ser la pendonista, sembla ser que el va captivar tant, que des d’aquell dia la Processó de Santa Tecla i tot el que hi està associat,  ho identifica com la processó de la Loli... 

  Ara, quan ja es comença a ensumar la Festa Major , en Pepi viu una mica a l’expectativa de tot plegat, intueix que s’està preparant alguna de grossa, però no sap ben bé el que. De segur que la Mare de Déu de la Loli, o “la virgen pequeña”, com també l’anomena,  li farà reviure aquell esdeveniment que tant l’ha marcat. El seu rellotge  interior li marcarà cada instant que ell interpretarà a la seva manera . I és que en Pepi, com tots els de la nostra edat, hem  estat sitgetans que vivim amb un interès especial tots aquests esdeveniments. Com l’arribada de la fira, que significava  l’avantsala de la festa més important del poble. Que per cert, ho continuen vivint amb la mateixa intensitat els veïns dels carrers  de  Gràcia. Per a  ells una altra  Mare de Déu,  la d’agost, coincideix amb  la  festa de la que havia estat una vila. I ho celebren al carrer, engalanant-los i aportant la  seva relació amical,  la més característica i fructífera  del veïnatge ben avingut . Aquest any, les Festes de Gràcia,  compleixen 200 anys, que es diu aviat, i això ens fa adonar-nos que el temps passa  de manera molt ràpida. 

    El dia a dia ens porta  a vigílies festives. A coincidir amb amics, com en Pepi, que sembla que visquin en un altre món, i res més lluny de la realitat. El seus sentiments són tan purs i nobles que ens ofereixen una lliçó de com els petits valors fan possible la grandesa d’una existència curiosa però exemplar. Viscuda des d’una altra perspectiva, ni pitjor ni millor, diferent.  

J. Y. M.

01/08/2017 

LA  DOCTORA. DEL. BARRET

 la doctora del barret sitges

     Cobrir-se el cap amb un capell ha estat un costum que ha ensenyorit a les persones que l’han portat. I podríem dir que aquest element el feien servir més els homes que les dones. Si aquestes  s’abillaven amb un barret ho feien amb la intenció de complementar l’elegància en el vestir i, sempre, quan l’ocasió ho requeria. 

   Al llarg de la vida he coincidit amb gent als quals el barret  ha estat el complement imprescindible de la seva personalitat, sense ell haguéssim trobat incomplerta la seva imatge més familiar. Col·laboradors d’aquestes pàgines han estat usuaris costumistes del barret. Començant pels propis directors del setmanari, el seu fundador i el seu fill. Però a qui el barret mes contribuïa a reblar la seva intel·lectualitat era a l’historiador local, el Sr. Josep Carbonell i Gener, el qual passejava un posat d’autèntic gentlemans anglès. Mes d’una vegada havien coincidit a la redacció amb el seu amic Salvador Soler i Forment, col·laborador de barret ostentós, si més no en Soler mostrava un posat de camperol  benestant . 

   De la mateixa manera que el barret formava part de les maneres elegants que mostraven els metges del poble. Com el doctor Benaprés que passejava un estil molt seu. Quan  anaven a passar visita a domicili , a la casa estaven preparats per a tenir a bon recull tots aquests embolcalls sobre posats que el doctor traginava durant els dies de més fred. Totes les cases acostumaven a tenir els típics penja robes de paret i en ells hi disposaven l’abric, la bufanda i el barret del metge, els quals mentre s’anaven deslliurant de les robes d’abric passaven una revista ràpida a l’entorn i mostraven interès quan hi havia quelcom que els motivava: un plat antic, unes rajoles, un quadret. Insinuat el desig encobert per la curiositat mostrada, podia passar que, com agraïment a les atencions i eficiència amb el malalt, li acabessin regalant allò per la qual cosa havia mostrat interès. 

      Aquesta generositat de vegades era recíproca per part del metge, era el cas del doctor Rafel Almirall i Carbonell, molt aficionat com era a pintar quadres, sovint es presentava a casa del seus pacients amb una obra seva a sota el braç. Com és de suposar la família s’afanyava a penjar-lo en un lloc  preferent de la casa. D’aquesta manera cada vegada que el doctor hi acudia  s’adonava que la seva obra havia tingut bona acceptació. Encara avui em trobo amb clients que m’ensenyen, cofois, la pintura que els hi havia regalat el doctor Almirall. 

   Un metge que portava el barret amb elegància era el doctor Rafel Padrol i Milà. Junt amb la seva família vivien al carrer Bonaire. En els baixos hi tenia la consulta i en el primer pis , en la barana del balcó, si podia veure aquests escuts ovalats identificatius de les ambaixades   La seva era de l’ Uruguai. Transcorregut el temps no m’han sabut informar si era una ambaixada  més de caràcter honorífic que no pas amb la disposició i capacitat operativa per fer les funcions com a tal. Potser té una certa relació pel fet que descendents de la família Batlle de Sitges van arribar a ser Presidents de l’Uruguai. 

     A dia d’avui els homes sembla ser que han prescindit del barret i s’han aficionat a ell les senyores. Precisament una doctora especialitzada en dermatologia llueix llampants barrets. La Carmina Garcia Rifa s’acompanya sempre d’uns de molt originals, un detall que li confereix dinamisme i modernitat. Molt en consonància amb el seu tarannà alegre i jovial que fa que resulti un goig coincidir amb ella quan va o ve de passar consulta.  Complementa la seva imatge tan seva, el colorit dels seus llavis, pintats de vermell carmí. La Carmina, al ser una senyora té l’avantatge que està dispensada d’haver de treure`s el barret  per saludar. Fins i tot amb això dels barrets s’ha contemplat un cert protocol. A la doctora, que de protocols no crec que en sigui gaire amant, li facilita una identificació que s’avé  amb la gent de la seva professió dintre el camp de la medicina. I com ells té els barrets que es posa els dies de treball i altres els dies de festa.  Degut a la seva predilecció per la natura, el cap de setmana, canvia els de colorits pels  de palla, és  quan campa pels seus dominis de Tavertet, on el sol bat  damunt les cingleres  d’aquest bonic i espectacular  indret. 

     Amb arrels a Vic,  té les mateixes preferències pels barrets que una vigatana il·lustre, la Pilarín Bayés, doctora en l’art del dibuix popular. Ella també es dona  molt aficionada a portar  originals i extremats capells. En una zona on tapar-se el cap si presta, sobretot a l’hivern quan la gebrades matinals emblanquinen el paisatge i enravenen  les crestes fràgils de les orelles. 

     Em recorda quan Sitges va tenir un venedor de barrets i gorres, se’l coneixia pel gorrista i tenia el seu establiment al carrer Sant Francesc al costat de cal Xatet. Avui entrant al carrer Major, pel Cap de la Vila, trobem una llarga i estreta barreteria que al no despatxar els voluminosos barrets mexicans, les mesures del local s’adapten prou bé a les proporcions més comunes dels barrets convencionals. D’aquests i altres detalls ens ho pot explicar la Pili que de les joguines ha passat a despatxar  barrets, un producte molt apreciat quan el cap s’ha quedat despoblat. Es dona la coincidència que entre nosaltres ha vingut a viure un barretaire de llarga tradició en el comerç de Barcelona. l’Antoni Obach, copropietari de la prestigiosa sombreria Obach del carrer del Call,  que està aparellat amb la sitgetana Mercé  Suñé de can Pela. 

      Han passat els anys i els barrets continuen estant de moda, malgrat que els metges no l’acostumen a fer servir, l’han canviat pel casc de  la moto. S’ha apropiat del costum la Carmina Garcia, que ha esdevingut una doctora de barret que, quan la tractem, si en portéssim , molt gustosament  ens el  trauríem,  per reconèixer-li les moltes virtuts que atresora.        

J. Y. M.

19/07/2017

LA POESIA, LA MÚSICA I EL MAR

festa poesia sitges 2017

  Amb els anys la poesia ha canviat, potser perquè  les normes amb les quals es regia la rima i també la mètrica han deixat de ser tan estrictes. Avui és com a més anàrquica, que no vol dir que hagi perdut encant.  

     Com cada any, ja porten 11 edicions, s’acaba  de clausurar una nova edició de la Festa de la Poesia. Un certamen del qual en són els organitzadors en Joan  Duran i Ferrer i la Cèlia Sànchez-Mústich. Això esdevé en el nostre poble, on poetes i poetesses locals passegen els seus neguits i, quan s’escau, els donen a conèixer als seus veïns.

    Però, quan érem a punt de rebre als poetes, tenia lloc en el Racó de la Calma, la presentació de la programació musical d’aquest estiu, que tindrà lloc en aquest mateix espai i en les interioritats del Cau Ferrat. L’entorn, a aquella hora de la tarda,  mostrava la bellesa  pròpies d’un pati del Renaixement, com així ho equiparava, amb total l’encert,  la Vinyet Panyella. No cal dir que l’aportació d’alguns artistes que van participar en quest tastet del que serà la programació,  va contribuir a posar en solfa el nivell amb que comptarà la música, en les diferents vessants. A aquella hora s’ hi afegia l’acompanyament del xiscles dels falziots com si hi volguessin dir la seva.

   L’endemà  amb  els convidats acabats d’arribar a l’estació, eren acompanyats, amb banda de música, pels carrers del poble. Aturant-se  allà on, des dalt un balcó, els hi recitaven versos. El primer, el bonic balcó de la casa de la Gloria Baqués, on  les germanes Alexandre, la Rosa Maria i la Joana, els hi van dispensar una rebuda molt animosa, entre les estrofes del Madrigal a Sitges d’en Carner.  Tot plegat em donava la sensació de participar en aquelles processons cíviques que organitzava  el Senyor del Cau  per a magnificar esdeveniments de rellevant importància.

     Deia que la tradició poètica del poble ve de lluny i ha comptat sempre amb una bona representació  entre sitgetans i sitgetanes. Uns i altres han contribuït, amb el seus versos, a llustrar  el nom de Sitges. Poesia sorgida dels qui podem considerar clàssics, pels anys que fa que els van escriure. Com en Trinitat Catasus i en Salvador soler i Forment, per posar dos exemples. Poetes que també van contribuir a posar lletra a les nostres Caramelles, les quals han acollit les estrofes escrites per enaltir una tradició que encara es manté. Musicades pels mestres de música locals.

     Cada una de les colles ha comptat amb els poetes de la casa. En el cas del Prado, amb versos del propi Soler i Forment, en Joan Puig Mestre, en Rafel Casanova Termes. La llista és molt extensa. El Retiro, amb els d’en Trinitat Catasus, en Josep M. Soler i Soler i Felip Font i Soler. Al Patronat han comptat amb la col·laboració de tots ells, a més de les poetesses:  la Lali Vergés, que compte amb un llarga trajectòria d’inspirades estrofes. I les també sitgetanes  Mª. Dolors Pujades Barceló i la recordada Toni Pañella Camps. El seu net, en Joan Duran Ferrer ha heretat la vena poètica de la seva àvia, si més no ens delecta amb la poesia moderna a la qual em referia. Res a veure amb la de la Toni que, com ella mateix la definia, tenia una influència Verdagueriana. Com la senyora Adela Virella, mare d’en Jordi Pañella, que també  escrivia poesia  amb una sensibilitat exquisida. Continuadora de la seva acurada inspiració ha estat la seva neta Vinyet.  Fins arribar a una poesia més tècnica, influenciada pels càlculs de la física que tan bé domina, una cosa i l’altra, el nostre amic David Jou i Mirabent.

     I arribem a aquest proper cap de setmana, on diumenge celebrem la festivitat de la mare de Déu del Carme, com  Sant Pere, molt relacionada amb el mar. Un mar que ha esdevingut font de inspiració, inesgotable, de poetes i poetesses. Com la Dolors Juan Hill que sempre ha viscut a prop del mar. De joveneta a primera fila, just en el passeig on el seus pares , l’Amadeu i la Lola, regentaven la botiga de queviures  que tots coneixem per la de cal Serio. Quan es va casar amb el Isidre Roset,  va anar a viure a Vilanova i no va deixar de perdre els lligams mariners que la unien,  residint a pocs metres del mateix mar, davant per davant de l’església de mar.

    Una altra poetessa tot terreny ha estat la Maria Salesas, que firmava Maria de Frederic. La seva manera de ser feia que la Maria acompanyés  la seva poesia amb la música que li sabia acoblar. Per tant la seva obra es complementava amb una alegria enjogassada i encomanadissa, la mateixa que sempre l’ha acompanyat.

   No voldria acabar aquest breu apunt de poetes locals sense deixar de fer esment a un poeta que passa desapercebut, si més no  ha resultat guanyador en alguna edició del concurs de poesia  organitzat a Vilanova, per celebrar les seves Festes del Mar. Ell, en Joan Cano Sànchez, pintor de parets, descendent, com la seva germana Maria, de pescadors, ha viscut  embriagat  de  l’olor del mar, sense necessitat d’apropar-s’hi, ni tan sols pujar a la barca. Des del seu carrer Carreta d’adopció ha estat testimoni de les anades i vingudes dels pescadors que vivien en la mateixa casa i a aquelles vivències les va embolcallar de poesia.

    Poesia i música que s’arraulirà aquest estiu a cada raconet  més carismàtic del nostre poble. A prop del mar,com també hi seran els concerts que, des de fa anys, organitza el Port d’Aiguadolç. Una oferta molt variada, on enguany si afegirà una altra esdeveniment musical, aquest en els Jardins de Terramar.

     Tots amb l’acompanyament  del remor del mar, de la calma de la nit, mentre els pescadors esperen que comenci a despuntar el dia per a sortir a pescar. Els mateixos que disposaran la imatge de la Mare de Déu del Carme, damunt la barca i, amb la resta de seguici, la portaran a fer un tomb pel nostre litoral.  Aquest mar que inspira a poetes i poetesses, sense haver de mullar-se els peus. Només sabent de la seva presència i grandiositat.

J. Y. M.

05/07/2017

SE’NS FARÀ DE NIT A LES CASES NOVES  I DE DIA A CAMPDÀSENS

campdasens sitges

     Amb una setmana de diferència anem del Poble Sec a les Cases Noves, on  l’altre barri de la vila celebra la seva festa. Els dos nuclis que semblaven  allunyats del centre, han aconseguit reduir distàncies. I quan estan de festa encara més.

    Les festivitats de Sant Joan i de Sant Pere són un referent en el transcórrer de la vida i en els costums de la gent de Sitges. La primera aplega un seguit de tradicions que la fa diferent a les altres. Amb el nostre Hospital, on els residents esperen aquesta festivitat perquè les famílies, les seves amistats, els hi van a fer una visita. Sobretot amb l’assistència  a la missa que es celebra en la seva bonica capella. Perquè  l’Hospital té les portes obertes i acull cada sospir de vida en el moment adequat, de joves i de grans. Quan hi ha festa al seu entorn i el dia a dia d’un intens bategar que fa possible que els dies i les hores conservin el caliu del seu aixopluc.

     La festivitat de Sant Pere, té una influència més  marinera. Des de les Cases Noves el mar sembla més a prop. També hi té a veure les cases dels pescadors que han cohabitat amb les que s’han anomenat noves i altres cases amb estadants amb la responsabilitat de transmetre els seus coneixements alliçonadors, les cases dels mestres.. Unes i altres han format part d’un barri del poble que participa de tot el que es fa més allà de la via del tren. Ara, quan són a punt de celebrar la seva festa la participació és recíproca entre la gent de les Cases Noves, les del Poble Sec i les del centre de la vila. Tots som poble i a cada festa aquest veïnatge es fa notar.Com antigament els veïns s’ajudaven els uns als altres i durant l’estiu, al fer-se fosc, sortien a la fresca de la nit i els carrer esdevenien una tribuna oberta a  les explicacions de les seves coses.

    Les nits d’estiu, i de manera especial quan les revetlles aconsegueixen la popularitat que les fa diferents i bullicioses, acaben perdent intensitat  quan la llum de l’albada es va imposant, agafant per sorpresa als més noctàmbuls. No així als més matiners que esperen el moment per emprendre el camí que ens porta a Campdàsens. Un llogaret que sortosament conserva les reminiscències dels seus vertígens camperols. Em sento seduït per tanta simplicitat enmig d’un paisatge de color verd i dels colors canviants de la terra. Fidel testimoni del Massís que es resisteix a sucumbir davant l’abandonament progressiu de les masies.

    Durant la festa de l’any passat, en el transcurs de la lectura del pregó a càrrec de la Núria Aixa i Casas, hereva, com la seva germana la Maria Rosa,  dels antics propietaris del lloc, ens va delectar amb un resum molt entenedor de la història i dels protagonistes que, emparentats entre si, han estat propietaris de la Plana Novella i de les masies de  Campdàsens i can Lluçà. Desprès de passar de transcendir d’hereu a hereu, arriba a l’insigne  Dr. Robert, besavi de la Núria. La qual explica que degut a les moltes ocupacions  del seu avantpassat, aquest li delega l’administració d’aquestes propietats al seu germà Panxo, qui pels anys 1800 havia fet les amèriques. Es donava la coincidència que tant ell com l’altre indiano, el Sr. Pere Domènec, es van casar amb les germanes Vilanova. La casada amb el Sr. Domènec li va fer construir el Palau de la Plana Novella, dotant-lo de tota mena de detalls i luxes i on es celebraven bon nombre de festes i recepcions. Cridava l’atenció, ens deia, l’espectacularitat   del Palau, sobretot per la seva ubicació, en un lloc tan apartat de la civilització.

    Més modest ha estat l’entorn de Campdàsens i de can Lluçà que ha mantingut part de la propietat gràcies al bon afer dels descendents, com la mare de les actuals hereves, la Sra. Pilar Casas i Robert. No podem dir el mateix de la Plana Novella que, després de passar per diferents propietaris, actualment és un monestir Budista.

      Entre Campdàsens i la Plana Novella, a banda dels lligams familiars  que hi coincidien, han estat dos enclavaments importants de la toponímia del Massís del Garraf. Quan arribar fins a la Plana a peu era una de les excursions preferides pels caminants que des de Sitges s’hi apropaven. Si més no el llogaret que avui ens ocupa s’ha vist influenciat per l’encant de la seva festa que si bé va passar per uns anys d’oblit, quan es va reprendre, fins a dia d’avui, ha consolidat la seva categoria de festa camperola amb encant. I això es déu als neguits dels organitzadors, en aquest cas, els Amics del Garraf, que van fundar insignes sitgetans, i a les facilitats rebudes per part de la propietat. A mi m’encanta aquella hora del matí, quan la capella té les portes obertes i la claror hi entra de puntetes, sense mostrar la seva excelsa lluminositat. Fins el punt que l’altar resta  entre penombres  per falta de l’enllumenat elèctric. Poc abans de començar la missa, la masovera, la Nieves Reintero, amb el davantal de trafegar ben visible, s’encarrega de que el tremolós  ble de la candela passi als ciris que estan disposats a l’altar.  

       Altre moment amb carisma propi és la ballada del ball de bastons a la placeta, quan s’ha acabat la missa. I l’esmorzar a can Lluçà, on la Maria, la masovera es nota satisfeta de tenir l’entrada plena de visites. Del ball de bastons i el de les Cintes de l’Agrupació, amb les respectives colles de grallers que li ballen davant  la porta de la masia i el pregoner i la poetessa que ens delecten amb el pregó i la poesia inspirada en aquestes contrades.

       Foscor de la nit a la festa de les  Cases Noves i llum de dia a la de Campdàsens. Dos detalls que les fa diferents. Una a la vigília i l’altra  en aquest primer diumenge de juliol, festivitat de la Preciosíssima Sang de Jesús. Quantes sensacions en tan poques hores de diferència.

 J. Y. M.

    

27/06/2017

DE CA L’ANTONIET AL POBLE SEC

DE CA L’ANTONIET AL POBLE SEC

   Dos camins per a un mateix destí, el camí de ca l’Antoniet i el de la Fita conflueixen  a can Bricullé, ca la Blanca i la casa Pletada. Tres vertígens de la pagesia de casa nostra que encara es conserven tot i la transformació que han tingut lloc entre el Poble Sec i les cases de ca l’Antoniet.

   Deixant a un costat la sínia Robert i la de la Dionísia, el camí decantava, bordejant la sínia de can Pairet cap a la masia de  l’Antoniet. I a recer de la masia un nucli de cases van compartir espai i  on hi han viscut unes famílies sitgetanes que, per la seva situació, freqüentaven un entorn camperol tot i que no precisament totes les famílies que les habitaven  es dedicaven a les feines del camp.

Però sí que algun d’ells han participat amb les nostres tradicions, com en Magí Mestres que deixava ca l’Antoniet, cada vigília de la Festa Major, vestit de bastoner. Anava i venia , però la tornada, després de la processó, era diferent, la suor havia calat en la camisa, mentre l’acompanyava  un cansament que feia que el camí de retorn  a casa fos més carregós. El suau repic dels picarols, compassats darrera el pas lent i cansat, així com el decadent flaire del brot d’alfàbrega que encara s’aguantava en la comissura de l’orella, delataven un final de festa.

    Component de la Colla Vella de Bastons,  com en Josep Roig, de ca la Pepa Sorda. Aquest es retirava pel Camí de la Fita. Només els separava la franja de la vinya de la família de l’Antoni Reyes i  terres de conreu, doncs ca la Pepa Sorda es troba just darrera can Bricullé.

   Quan el veí de ca l’Antoniet i el del Poble Sec,  es van adonar que saltar i córrer, tot picant els bastons, podien acabar fent figa, van acordar participar de la Festa Major d’una manera més relaxada, acompanyaven als grallers en la seva entrada de gralles, vestits igualment de blanc,  i en les seves mans en lloc dels bastons hi portaven brots d’aufàbrega. En Magí, però, continuava participant de les musiques nostrades, les pròpies de la Festa Major i també les del cant de les Caramelles. Una tradició que  s’havia aixoplugat a  l’era de ca l’Antoniet quan hi acudia la Colla de Caramelles de Retiro, després van anar a l’era dels Molins.

  De  la masia de ca l’Antoniet ja se’n té cosntància a l’any 1773. Els propietaris van ser la família Almirall, el Sr. Antoni Almirall i Carbonell. I els últims masovers, que ho van ser durant molts anys,  la família Catasús, amb en Miquel Catasús Amigó i després el seu fill en Miquel Catasús Roig que es va casar amb la Celia  Pacios Camps i van tenir un fill, en Miquel.  

    En el mateix lloc es van  construir cases i la masia va quedar darrera, s’hi accedia per un porxo on en el seu  interior  hi havia unes vivendes. En una  vivien el matrimoni Magí Mestres i Vicenta Zarzuela  que van tenir un fill , en Magí Mestres Zarzuela, el bastoner, al qual em referia, que es va casar amb la Teresa Mirabent  i van tenir tres fills, la Carme en Toni i la Vinyet.

  A l’altra costat del porxo la família Marrades, En Salvador Marrades i la seva muller La Clotilde Mascarell,  amb els quatre fills: en Salvador, en Miquel, Vicenç i en Jaume.

   En una altra casa  l’Agustí Roig, oncle d’en Pepa Sorda,  i la Pilar Colau els quals, al no tenir fills els va venir a fer companyia una neboda, la Pilar Colau. Aquesta noia va aprendre de costura i anava a cosir al taller de la Carme de l’Eco. Degut a una apendicitis va morir jove. Els seus oncles van quedar molt desconsolats i per alleugerir la seva pena va venir a viure amb ells el germà de la noia, en Valentí Mongay Colau, provinent del poble de  Castigaleu Aquí es va casar i al cap del temps es va establir de barber al carrer Sant Pau on avui hi ha un acreditat establiment de restauració que el regenten els seus dos fills.  

  La  família Carbonell, en Magí Carbonell i la Rosalia Roig, van tenir dos fills, en Magí i la Montserrat, casada amb en Manel Domingo amb dos fills, en Manel i en Josep.   

  A frec de l’era hi vivia  el matrimoni format per en Joan Fullera i l’Annita Sotorra. Amb les seves filles: la Victoria, l’Eulalia i l’Anna.

  I la família Vicente, el matrimoni format per en Jaume Vicente i la Carme Fusté que van tenir dos fills,  en Jaume Vicente “Tente” i en Ferran.

  Ja al capdamunt del camí el Sr. Josep Nebleza i la seva muller, la Josefina Paco ,  li van comprar un tros de terra al Sr. Almirall i s’hi va construir una casa, curiosament és l’única que segueix en peu. Allà s’hi van traslladar a viure amb el seu fill Pepito que havia nascut a   ca l’Artur Carbonell. Degut aquesta complicitat, l’artista  tot sovint acudia a ca l’Antoniet, sobretot el dia de la Festa Major, per a compartir taula amb la família Nebleza . Allà el xicot de la casa s’havia avantatjat en el domini de l’acordió i el piano, d’aquesta manera noves melodies s’alternaven amb el piular dels ocells,

      Avui, les cases de ca l’Antoniet han sucumbit a la modernitat. Queden, però, les tres icones: la casa Pletada , ca la Blanca i can Briculé, integrades .al Poble Sec. Quan just  són a punt de celebrar la seva festa coincidint amb la festivitat de Sant Joan. En pocs dies de diferència dues nits molt significatives: la de la revetlla d’avui i la  del dissabte passat, vigília de Corpus, que també ens reserva moltes sensacions. Quan els veïns dels carrers surten a dibuixar i a tallar flor. M’encanta l’agrupament de sitgetanes que s’apleguen davant la casa de la Glòria Baqués. Ella és el pal de paller  de tot plegat, que vetlla i estima les tradicions les quals al carrer Jesús, gràcies a persones com la Glòria, es fan notar.

    Poble Sec i poble de Sitges, una altra festa ens agermana.

J. Y. M.

22/06/2017

CORPUS  DOCUMENTAT

corpus sitges documental

La nostra vila dispensa una abraçada àmplia i generosa a les tradicions.  Sempre ha estat així  i comptant  amb la col·laboració de la gent del poble i,a mesura que aquest s’ha fet gran, amb els nouvinguts que s’hi han sentit ben acollits i disposats a participar d’aquestes inquietuds.

   I si les tradicions han estat el nexe, la raó principal de tot plegat, els costums que hi han anat associats també són un element identificador. Com les flors, les mateixes que floreixen dintre dels cossis dels balcons. Mentre escric  em ve al record el flaire que desprenien les assutzenes que disposava la Mª. Dolors Arnabat en el balcó de la seva casa que donava al carrer Sant Francesc i que tenia l’entrada pel de Sant Gaudenci. Olors com la de la flor de sant Joan, que pregonaven  el Corpus.

    L’altre dia l’Andreu Camps Oller, nebot de l’Angeleta Camps Soler, que és una de les noies, la que va vestida de negre, de la  contemplada obra de Joaquim Sunyer, titulada Cala Forn, que aquests dies s’exhibeix al Maricel,  l’Andreu que vivien en la masia del Fondat, com tota la seva família, m’explicava que  en aquella faixa de baix de Santa Bàrbara hi floria  molta flor de Sant Joan. Un detall que ens fa adonar-nos que la susdita flor es trobava relativament a prop del poble, quan ara més aviat escasseja.

     Una flor que es convertia en un altre nexe de complicitat entre la gent del poble, quan el veïnat dels carrers que feien catifes, quedaven per trobar-se i l’anaven a buscar a la muntanya mentre altres l’encarregaven a persones que s’hi dedicaven com en Joan Ossó del Bar Espanyol i en Salvador Tudela Hernández, “en Totana”, entre altres. Durant aquestes vigílies, tots els carrers disposaven d’unes entrades on a les tardes s’hi aplegaven les veïnes  i es dedicaven a separar la flor de la tija. La portalada més propera que tenia era la del costat de l’estanc de la tia Lola, curiosament a la Lola Raventós de l’estanc tothom l’anomenava la tia Lola, potser per la influència que exercien les nebodes que com és lògic així l’anomenaven. 

    Al carrer Jesús, el veïnat tenia a disposició diferents portalades, com la de la Maria Matas, a can Marcet i la de les germanes Casacuberta que havien venut  “tebeos”  i altres publicacions juvenils, fins anar parar al forn del Royal. Al carrer Parellades era molt concorreguda la portalada del local de la Creu Roja. I al carrer Major, entre el veïnat de la família Font, que reunien una nodrida colla.

   En el  primer tram  del carrer Jesús  hi ha germinat l’afició de l’estudiós de la festa del Corpus, l’Eduard Tomàs i Sanahuja. Net de la Ramona Vendrell i en Pere Sanahuja, l’Eduard, junt amb la Montse Marcet Soler col·laboren,  amb la resta de veïns, des de fa molts anys en la implicació de la confecció de la catifa d’aquest tram, com en Miky Marsal té complicitat amb el tram que segueix .

    La implicació de l’Eduard Tomas ha estat tan intensa que l’ha motivat a ampliar els seus coneixements sobre tot el que guarda relació amb el Corpus, fins el punt que n’ha esdevingut un estudiós que li ha permès reunir tot el que ha anat recopilant en un interessant  llibre  que és l’obra imprescindible per ampliar els coneixements que tots tenim d’una de les festes, quan s’esqueia la seva celebració en dijous,  un dels tres que lluïen més que el sol. Però ja se sap no sempre el sol se’ns presenta tan radiant, sinó que les nuvolades, tot sovint, enteranyinen tant resplendor. Amb la festivitat del Corpus ha passat el mateix , després d’un  protagonisme destacat va passar per uns moments d’una certa decadència, jo sóc de l’opinió que va influir el canvi de dia.

    D’uns anys cap aquí, gràcies a les diferents comissions organitzadores que s’han alternat, Corpus torna a lluir el seu resplendor i no sol això , sinó que l’Exposició de Clavells, la mostra de bonsais i l’ornamentació floral de balcons i façanes, passen per  uns bons moments. Tot i que el veïnat dels principals carrers de la vila han canviat, en bona part,  per nous vinguts. De la mateixa manera que ben pocs establiments comercials segueixen sota la responsabilitat dels descendents d’aquells primers botiguers. Aquesta alternança, sense cap lligam familiar i aliens a les nostres tradicions, fa que alguns, per sort no tots, es queixin de l’ocupació dels carrers per les catifes, perquè,  segons raonen,  dificulten l’entrada a l’establiment de possibles compradors.

    Som a punt per assistir a la inauguració de l’Exposició de Clavells, i al pregó que pronunciarà el periodista Jaume Freixes i Graells, amb el qual s’iniciarà una nova edició de la festa de Corpus, prèvia desfilada de les parelles de gegants pels carrers de la Vila. Un acte, aquest, que revesteix un encant especial tant per a petits com per a grans.

   El Corpus de Sitges és conegut internacionalment i ara, gràcies a la tasca de l’Eduard Tomàs i Sanahuja,  la festa està documentada.  En un Sitges on encara queden algunes sitgetanes, com la Maria Matas i la Ramona Vendrell, que fa molts anys que  hi participen, ara com a testimonis. Elles que són veïnes quasi de porta  del mateix carrer Jesús i que encara fan seu el costum d’escombrar i regar el seus tros de carrer. Amb  la seva actitud  honoren a un eslògan que s’anunciaven amb unes rajoles incrustades en algunes façanes de les cases i que si ara  es respectés altra cosa seria: “No embruteu les parets, la netedat  és un gran senyal de civilització”. I un altre de molt adient per a l’ocasió: “Respecteu les plantes, els ocells i les flors alegren la vida”.

  J. Y. M.

14/06/2017

LA ROSÓ I LA TRINITAT

la roso i la trinitat

Els camins del nostre terme són molt transitats. Els més singulars han estat els anomenats camins de carro que apropaven  els camps i  les vinyes i que eren freqüentats per la gent de la pagesia , mentre   els  dies de festa hi caminaven la gent del poble. De tots, però, el més proper era el  camí fondo, transitat per  la gent de la vila quan es dirigien a  l’ermita del Vinyet.

    Una de les sitgetanes que ha caminat, amb assiduïtat, pels camins del poble és la Rosó Carbonell i Ripoll. Sitgetana que va  néixer al carrer Sant Bonaventura 28 el 27 de juny de l’any 1925. Els seus pares,  en Pere Carbonell i Gavaldà i la Rosa Ripoll i Bertran, regentaven una petita botiga de queviures i a darrera la casa hi tenien les vaques  i l’estable del cavall, amb el qual es desplaçaven fins a la sínia que disposaven  per  allà el camí fondo. La Rosó  compartia la vida familiar amb el seus sis  germans, tot i que una noia va morir jove. Influenciats pels seus pares,  a tots els motivava els neguits camperols. Tot i que ella, quan va tenir edat de treballar, es va dedicar a les sabates, cosia  en la fabrica de la família Muiño.

   Però mai ha abandonat la seva afició a freqüentar els camins que ens apropen a les muntanyes, les del Massís  i les de més enllà, com a component que era de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, de grat record. D’ells va sorgir la iniciativa, coincidint amb l’Any Marià del 1954, de aixecar una creu, la de Sant Isidre, al cim del Puig d’en Boronet. Tots els qui van participar en aquest projecte hi van dedicar temps i esforç.  La feina va ser molta i feixuga, sobretot per poder pujar els materials. Va tenir un paper destacat en la direcció, el Sr. Vicenç Casanova i tota la seva família, amb el mateix mossèn Santiago coordinador de la imatgeria que si representa.

    Amb aquest arrelament a la terra, a la natura, va germinar l’entusiasme de la Rosó, dona de neguits i projectes. Com ho ha demostrat des d’aquell dia de l’any 1970, quan el Sr. Rector, mossèn Pascual Prats i Boira, li demana si es voldria fer càrrec de l’ermita de la Trinitat, administració de la qual havien deixat bacant les senyores Bàrbara Lahoz, esposa del manyà Sr. Manel Fontanals, i la Eulàlia Sánchez, esposa d’en Magí Carbonell, més conegut popularment per en Maginet del Prado.

     La Rosó li comenta a la Remei Casanova i Giner i les dues accepten fer-se càrrec de la seva administració, acompanyades   d’en Joan  Martí Romagosa i en Francesc Planas, en Cisco del forn, tot i que aquest últim no va tardar  gaire a renunciar, malgrat que sempre van comptar amb la seva col·laboració.

    Començava aquí un llarg camí, una complicitat que les va portar a trucar a totes les portes. Les de casa nostra i la dels estaments oficials i totes se’ls hi van obrir de bat a bat. Amb la seva perseverança  i la col·laboració de la família Fradera, van aconseguir cimentar el camí, el mateix que va anar obrint en Manel Bertran, en Xana, i que després es va anar eixamplant, convertint-se en un camí de carro i que gràcies a les millores aconseguides avui és un camí fins i tot transitable pels cotxes. Van trucar també a la porta del comandament  de l’Aviació de Saragossa, els quals són els responsables de l’antena que s’aixeca en les immediacions de l’ermita i d’ells van aconseguir els pals per penjar-hi el cablejat elèctric i els Amics de la Trinitat els van fixar a terra. Entre uns i altres van fer possible que a l’aplec de l’any 1981 la celebració de la missa es fes amb il·luminació elèctrica.

   Ja portaven un bon camí recorregut, quan la Remei, a l’agost del 1995, ens deixa i la responsabilitat recau a la Rosó i a en Joan Martí. Però continuen sense estar sols, un grup de dones sitgetanes els hi fan costat i cada quart diumenge de mes s’apropen a l’ermita i es dediquen a, el que s’anomena,  fer dissabte. La seva és una feina discreta però molt efectiva i a la vegada agraïda. D’un temps cap aquí també compten amb la col·laboració de la Colla dels Pasarells.

   Quan som a punt de celebrar un nou aplec, aquest té un significat especial per a la Rosó, serà l’últim que celebrarà ja com a única administradora i quan només  li falten 3 anys per haver complert els 50 al capdavant d’aquesta responsabilitat. Quant camí recorregut per aquesta sitgetana que desafia els anys darrera l’abnegat servei de preservar i tenir cura de l’ermita que és el lloc de trobada a mig camí d’un altre de més  llarg, el del cel.

    Pels mèrits que atresora, durant els actes de celebració de la festivitat de Santa Tecla del 2016, per unanimitat de tots els membres del Consistori, se li reconeix la seva tasca nomenant-la Filla Predilecta de Sitges. Un bon reconeixement  per part de la seva gent que troba amb la Rosó a la sitgetana senzilla i sempre disposada a perseverar amb la tasca que té encomanada. Aquest diumenge la gent de la vila l’acompanyarem i tots junts compartirem la gatzara d’un nou aplec.                   

      Després, quan  l’any avanci cap el seu ocàs, la Rosó traspassarà les responsabilitats  d’un càrrec que ha portat a terme de manera exemplar i guiada per la mà de la Providència. A partir d’aquí, cada  vegada que torni a la Trinitat, podrà permetre’s el simple fet de poder  seure i contemplar la bellesa de tot plegat. Un privilegi del qual no havia pogut gaudir, perquè era tant el seu neguit de conservació, de fer feina, que ni l’edat li era un impediment per agafar l’escombreta i repassar de calç allà on hi veia una emmascarada, o amb traç  ferm  pintar el viuet blau del final de la paret per a realçar el  blanc i blau de Sitges

    Que la Santíssima Trinitat et mantingui aquesta eterna joventut,   perquè és i serà la raó que fa que el camí no resulti tan feixuc. Deixa’ns caminar al teu costat i la teva joia serà la nostra satisfacció.

J. Y. M.

06/06/2017

UN COP D’ULL AL CAU DESPRÉS DE SOPAR

cronica cau ferrat

  Em costa sortir de nit, potser perquè a una certa edat, el cos et demana tranquil·litat que, en aquest cas, és sinònim  de comoditat Després de sopar a mi em motiva posar-me a escriure i l’altra tranquil·litat la que  campa en el transcurs de la nit, és la meva aliada .

     Sortir de casa, a determinades hores de la nit, sovint hem dit que produeix una certa recança. És quan diguem: “sortir després de sopar em fa mandra “. Vet aquí les repercussions  col·laterals  que sorgeixen després de deixar-te mimar per la comoditat. Una mandra puntual, perquè quan som al carrer ja ens abandona i l’encís de la nit ens  rejoveneix .

   Succeeix que al menys una vegada a l’any, el Cau Ferrat torna a obrir la seves portes en el transcurs d’una limitada franja horària nocturna. Donar un cop d’ull al Cau de dia o de nit no té res a veure i si he d’escollir entre un horari o l’altre, m’encanta fer la visita en aquests impàs de temps, quan la nit encara és jove . Potser perquè al Cau sembla ser que es feia més vida de nit que de dia. L’amo de la casa organitzava les seves festes amb la complicitat de les moltes nits que s’han succeït i cap ha estat igual que l’altra. Com a molt, semblant. Nits clares, amb la lluna que va  alternant  totes les seves fases, amb l’acompanyament de les estrelles. Altres de fosques i enrevessades, i fins i tot nits de llamps i trons.

   Al cap del dia, un cop van minvant les energies, visitar el Cau Ferrat abans d’anar a dormir, ve a ser com dedicar-se a fer un repàs a casa per comprovar que tot està en ordre. En aquest cas concret, l’ordre i la pulcritud predominen a la casa del veí, a la qual som convidats per aprofitar les darreres hores del dia i a partir d’aquí una nova matinada anirà agafant embranzida, fins acompanyar a la llum de l’albada que, tímidament, es voldrà colar pels finestrals de la sala del brollador. L’espectacle ha de ser també  sensacional. Penso no cometre cap disbarat al proposar que alguna vegada fóssim convidats al privilegi de poder donar la benvinguda a un nou dia des de darrera aquest finestral del Cau.  El  procés vindria a  ser el mateix que quan Santiago Rusiñol i les seves amistats, la nit els traïa i se’ls hi escapava mentre estaven ocupats en les seves tertúlies i, al revés que nosaltres,  a ells els hi feia mandra el dia.

    Tot sembla igual pel visitant, sí però no. Les hores de  foscor, com em passa a mi quan escric, se’ns mostren com a més relaxants, més inspiradores o si més no embolcallen un esquitx de romanticisme. Tot influïa en aquella visita nocturna que ens apropava a la nocturnitat del Sr. del Cau, el coincidir a cada espai amb els seus objectes, els quadres i també amb aquest  ram de flors  que durant tots els dies de l’any ve a retre homenatge a l’amo de la casa. Davant el colorit senzill i concentrat de les flors, em ve el record de la Rosa Muntané Estivill, la nena que dels braços del seu avi i del seu pare havia entrat a la casa de l’amic de la família, de l’artista,  que de ben segur la incomodava la seva frondosa barba. La Sita es va anar fent gran i havia sentit  parlar tant del Cau Ferrat, del seu amo, que de ben segur se’n anava a dormir, entre uns records difuminats, però satisfeta perquè el seu amic tenia, en lloc destacat, un pomell de fresques flors, el qual ve a ser  l’enllaç entre ell  i tots els qui, quan visitem la casa, sabem del  seu  significat. Ella que havia entrat al Cau a totes hores, com en Genís, el seu germà, se’n va anar compungida, perquè la nit, quan la salut trontolla, esdevé respectuosa, ens fa por no poder-la superar. I aquell somriure tan seu, la va desafiar i va marxar satisfeta perquè en el gerro hi havien  les flors per al seu amic.

    Aquella nit, la de la visita al Cau, va donar molt de si i vet aquí que encara la feia més màgica la foscor que imperava per tota la quadrícula. I els avanços de la tecnologia ens permetia guaitar a les façanes més properes on unes projeccions de llum ens delectaven amb un espectacle molt atractiu, diferent.

   Vam anar a dormir satisfets d’haver aprofitat les últimes hores del dia, les que són fosques i decisives per a que, si no hi ha altra causa, la mandra ens segresti.

   Però només han passat un  dies,  quan tornem a estar convocats al Palau de Maricel,  per assistir a un tastet de sitgetanisme, aquest promogut per la presència de quatre obres del pintor sitgetà Joaquim Sunyer. El més representatiu de la pagesia i la toponímia sitgetana és el titulat Cala Forn, que compleix 100 anys, on els personatges que hi apareixen són gent del poble, entre un paisatge camperol i representatiu dels llocs del terme. Els responsables, la mateixa gerent del Patrimoni, la Vinyet Panyella, ho descriuen com una instal·lació. Quatre teles que s’han instal·lat en aquest suggestiu embolcall  annex del Cau, que ens apropa encara més a l’estil del pintor sitgetà que tenia l’estudi costat per costat amb el de l’escultor Pere Jou.

     Quants cops d’ull donats abans d’anar a dormir, fins que arriba un moment de la nit on el cop  de gràcia ens el dona ella. Amb tanta eficàcia que feina hi ha, quan és de dia,  per  poder-los tornar a obrir.   

   Si més no hi han cops d’ull, com el que hem fet al Cau Ferrat, abans d’anar a dormir, que et relaxant i et deixen com a nou. O al menys a un li dona aquesta sensació.

   I pensar que em feia mandra sortir.... Encara que de tots és conegut , i potser anhelat, el desig : “feina fuig, mandra no em deixis”.

J. Y. M.

30/05/2017

                                  EL NOI DE CAL CARRETER

el noi de cal carreter

  Començar i acabar un carro és una labor minuciosa. Una especialització desenvolupada en una  època on els carreters tenien molts encàrrecs.

   Quan a la vila una de les activitats era  la pagesia, els  pagesos per anar i venir del tros, de la vinya, de la xermada, es valien del carro. Com també la gent que es dedicaven a fer els transport pels seus convilatans  i entre els pobles més propers. D’aquí que moltes cases donessin prioritat a la presència del matxo, fins el punt que alguns d’ells havien de travessar l’entrada i fins i tot el menjador per poder arribar  a l’estable.

    Procedent d’Albinyana va arribar a Sitges en Joan Gené i Pascual, d’ofici carreter, en el sentit de constructor de carros. Aquí es va casar amb la Mercè  Recasens Carbonell i es van establir al carrer Sant Bartomeu. En els baixos de la casa hi va posar  el taller. Com a curiositat, en un apartat d’aquest espai,  disposava d’un aparcament destinat als cavalls. I és que no només es dedicava a fer carros, sinó  també  reparacions,  doncs era freqüent que es tranqués algun dels braços o un dels descans, que consistia en dos muntants , a sota cada braç  que els desplegaven quan el carro havia d’estar una estona parat, una posició que  contribuïa al descans del cavall al no haver de suportar tant  pes. Al mateix temps que a l’animal li posaven el morral amb un contingut barreja d’alfals i garrofes. Sembla ser que en aquell exclusiu aparcament sempre hi havia cavalls arrenglerats  esperant que el carreter acabés la  feina. Els matxos compartien plaça  amb el burret que tenia l’amo.

   El fill del matrimoni, en Joan Gené i Recasens, també es va dedicar a l’ofici del pare. I com era el jove de la casa, la gent del poble, fins que ens va deixar, el coneixien pel noi de cal carreter. Acostumat a fer carros es va abraçar, però, a la locomoció, doncs era una gran aficionat a la bicicleta i a les motos. Tant amb un mitjà com l’altre participava en curses. Havia corregut en les pistes de l’Autòdrom i també era  popular per disposar d’una BSA, quan en el poble eren comptats els veïns que presumien  d’aquesta marca de moto.

   El noi de cal carreter es va casar amb l’Àngels Milà Marcer, de Sant Pere de Ribes. El matrimoni va tenir quatre fills; en Salvador, Joan, Josep i en Jordi. Mentre, l’avi i el pare continuaven amb la mateixa activitat, si  més no aquesta modernitat, que va permetre al noi de la casa disposar d’una motocicleta, era l’avís que anunciava una mecanització a tots nivells. Com la pròpia família ho va experimentar, ja que en Joan i els seus amics, van construir un cotxe amb motor de moto i van fer la cabina de fusta . Un cop acabat van anar fins a Montserrat. L’anada va  transcórrer sense incidents però la tornada no va ser tan exitosa, a partir de punxar una roda  tot va ser un cúmul de circumstàncies que van fer que arribessin al poble com si haguessin participat en una batalla campal. Al vehicle en qüestió el coneixien  per  “La Estrella Errante “. A aquestes singularitats s’hi afegien els passejos que  feia el de cal carreter muntat en una bicicleta antiga, d’aquelles que es componen d’una roda gran davant  i una de petita a darrera  , amb una antiguitat del 1870.

   Si em referia a la implantació progressiva de la mecanització, amb ella s’intuïa  que els carros tenien els dies comptats. I ells ho van viure en pròpia pell i el que esdevé curió, van deixar de fer carros per dedicar-se a la fabricació d’un article destinat a calçar els peus. Ells que sabien quan un cavall necessitava que el ferressin, van apostar per una base de fusta on s’hi acoblaria les diferents formes i textures de l’empenya. Van fabricar talons i les plataformes de fusta que els anomenaven “topolinos “. En el taller hi van arribar a treballar uns 20 operaris i la producció l’enviaven per arreu. Un dels fills, en Josep, feia de representant de la casa.

    Fins que va arribar el dia que la competència va fer que anés minvant la producció. Elda, Inca... van irrompre fort al mercat i va ser així com van introduir altres modes en el calçat.

    I com van fer molts sabaters, que van canviar d’activitat per dedicar-se a l’hostaleria que emergia, ells van decidir enderrocar la casa, aixecar-la de nou i condicionar-la com una residència i la van llogar com annex de l’Hotel Galeon, fins que aquests van acabar comprant l’edifici, que continua amb la mateixa activitat.  Durant aquesta nova singladura, es va formar un grup de joves sitgetans al  qual van  posar per nom els Stones. En Jordi n’era component i ocupaven  el primer pis. Un grup polivalent que es dedicava a organitzar festivals a fer teatre i altres activitats culturals. Per la seva complexitat i pel gran nombre de protagonistes, aglutina prou material per a dedicar un  article.

     Degut a aquesta  vena artística, que influïa en alguns dels germans Gené, la música va influir en les seves aficions. Així en Josep tocava el clarinet  i  en Salvador  l’harmònica, com si es tractés d’un professional. Tant era així que un dia va ser convidat per l’emissora Ràdio Nacional a fer una demostració. El veïnat del carrer va estar amatent de la transmissió, fins el punt d’apujar el volum de les ràdios, amb una potencia tal que es pogués escoltar per tot el carrer. Quan això succeïa la Tomasa, que era la més expressiva ambaixadora del carrer , anava amunt i avall enaltint les excel·lències del Salvador. En Jordi ha estat captivat per la pintura i, un cop alliberat de les seves obligacions, es dedica a transportar a les teles els llocs més emblemàtics de la vila.

    El noi de cal carreter va arribar a ser una mena d’institució a la Vila i la seva muller l’Angeleta una ribetana que portava Sitges al cor, al qual li havia de fer un raconet perquè la seva bondat el desbordava . A la recta final de les seves vides van anar a viure a Rubí, per tornar a Sitges que era on els de cal carreter s’havien guanyat l’estima i la consideració de tothom. 

J. Y. M.

26/05/2017

RETRATAR  SITGES

retratar sitges

He heretat dels de casa l’afició a la fotografia, degut a la complicitat adquirida m’ha permès seguir de prop l’evolució d’aquest art en tots els seus vessants. He perdut hores de dormir acompanyant al pare en aquell quarto fosc, on de la foscor, només rebaixada per un feble resplendor vermell, sorgia de entre els líquids  les imatges en blanc i negre.

    El procés era més o menys llarg, si comptem des de que es comença per captar  la imatge amb la màquina. Aquest primer pas  mantenia en suspens als autors, els quals només pensaven en  l’angle que seria el més adequat per fer la fotografia, com així l’hora del dia, per a combinar llum i ombres.

   Els aficionats disposaven d’una bona temàtica allà a la platja de les barques.  Valoraven molt els dies de sol, amb el cel blau, però tacat de núvols blancs. Una combinació que s’acompanyava de l’obsessió  per a que  el blanc de la nuvolada ressaltés  damunt el gris clar del cel en aquelles fotografies en blanc i negre.  Contribuïa la presència de les barques de llum i de fons l’església. El conjunt oferia una combinació sensacional.

   En un temps em què  per a fer fotografies havies de recórrer a les màquines més o menys sofisticades  i  si volies fer una trucada telefònica, havies de despenjar l’auricular del telèfon fixat a la paret  i esperar que l’operadora et demanés el número de l’abonat amb el qual volies parlar : “ posem amb el 53”. Un temps d’espera i la veu a l’altre costat. Succeïa això  en el transcórrer de  la dècada dels cinquanta.

   Uns cinquanta anys i escaig després, el telèfon va amb nosaltres allà on anem. Un invent sensacional que a més ens permet fer fotografies i si s’escau les podem enviar-les  per tot el món. O simplement les guardem, en diuen, a la memòria.

   l’Anna Monzó, coneixedora de les arts que esmercen  dos sitgetans, en quant  aquesta modalitat de retratar amb el telèfons per a després “penjar” les fotografies a la xarxa, amb el mètode anomenat “Instagram”, l’artista sitgetana va considerar que era el duo perfecte per integrar-los en la sèrie d’exposicions iniciada sota el títol de “Binomis” i que té lloc al Miramar. El passat divendres en Vicenç Morando i l’ Àlex Ferret inauguraven la seva exposició de fotografies realitzades amb el telèfon mòbil.

   Un esclat de llum i una variada mostra  de formes i colors, amb el testimoni de la gent de Sitges, és el que ens ofereix l’Àlex , fotografies fetes a amb l’ajut d’aquest invent tan simple però tan suggestiu com és el pal  amb el qual es val per a realitzar-les i que d’aquesta manera  pot sobresortir per damunt els caps de la gent. Quan d’aquest mètode en diguem fer un “selfi” ,  una paraula nova en el vocabulari fotogràfic , amb el qual no ens cal parar el trípode convencional.

   En Vicenç de les paraules passa a la imatge i entre les dues coses entaula una harmonia ben relacionada. Des del micròfon, amb el seu estil tan seu, ens explica el que passa al poble i parla amb els seus protagonistes. Quan, deixa l’estudi de la ràdio i passeja pels carrers, es dedica a retratar Sitges. Sap trobar el moment oportú, l’evolució del paisatge, la instantània que se li interposa al seu pas. I estic convençut que feta la fotografia li agrada perquè no hi té d’afegir cap paraula i això per un professional de la parla, trobo que és molt relaxant. És quan verament  es  fa palès allò que diguem que “una imatge val més que mil paraules” .

   El cap de setmana passat va coincidir també  amb la inauguració de la catorzena edició del Fotomaig, que organitzen els fotògrafs del GES, successors de l’emblemàtic Sitges Foto Film. Aquells aficionats que passejaven els neguits que els hi comentava. Quan avui existeixen moltes eines informàtiques que permeten millorar la qualitat de les fotografies i poder treure  tot allò que fa nosa, fins el punt que, realitzat el treball,  no sabem apreciar on comença i acaba el procés, perquè  només se’ns mostren resultats quasi bé immillorables , això fa que una fotografia, a simple vista mediocre, la podem transformar en quasi una obra d’art. Només es tracta d’estar avesat amb el domini de les noves tecnologies. Hem aprés, i permeteu-me l’expressió, a ser tramposos, ni que sigui per millorar la qualitat de les nostres fotografies. No sé si això  és bo o dolent, però sí que, davant una fotografia, al menys a mi em passa,  afloren  els dubtes en quant a l’autèntica originalitat d’aquesta.   

En Morando i l’Alex a cada “ retratu” que fan, com així ho pronunciàvem,  aporten el testimoni gràfic dels llocs del poble: festes, tradicions i la seva gent. Ara, amb tantes facilitats per fer fotografies, tots retratem Sitges. I quan l’ocasió ho requereix, aprofitant aquest marc únic, ens hem fet el nostre “retratu” familiar, només allargant el braç.

  Aquest dies al Miramar s’exposa una breu història del poble en imatges, realitzades amb el telèfon. I a les sales on s’exposa l’obra del Fotomaig, se’ns mostra  l’art que sorgeix entre tantes fotografies com es fan ara, ja sigui amb les càmeres  digitals o amb el mòbil. Són tantes les imatges que cada dia queden  immortalitzades que les generacions futures podran seguir l’evolució del poble pràcticament al minut . Això farà que la gent no notaran tan la transformació, com ens passa ara al veure una fotografia antiga si la comparem amb la transformació que s’ha obrat  amb el  pas del temps.

Altra cosa és la nostra pròpia imatge que cada dia que passa es va transformant una mica. Per a dissimular les seqüeles del pas del temps, també es poden aplicar les tècniques actuals i fer els retocs pertinents a la fotografia. .Però el que aniria bé, per a la pròpia imatge, seria una màquina de treure anys.

 De moment hem quedat, el que se’n diu, ben retratats.

                                                                                            J. Y. M.

    


 

15/05/2017

EN CAVERDOS, UN SITGETÀ QUE PORTAVA FAIXA

un sitgeta que portava faixa
La gent de la pagesia s’ha caracteritzat, a més de la seva feina, per vestir amb espardenyes de betes i faixa negra cenyida a la cintura.
l’Antoni Caverdos i Caverdos ha estat un sitgetà que ha acabat estimant la terra que treballava, perquè el que ell verament volia era ser fuster. Les circumstàncies, però, el van fer canviar d’ofici. Va néixer el mateix dia de la Festa Major de l’any 1924 i els seus pares eren: l’Antoni Caverdos Ferret i la Josefa Caverdos Llosas. El pare feia de pagès i també de carreter. El matrimoni va tenir tres nois i una noia, un dels xicots va morir jove i l’Antoni va anar a escola amb el mestre Sr. Emili Picó Bonmatí i després a Vilanova. Estava molt capacitat pels estudis, sobretot per les matemàtiques i la geometria. Aquesta disponibilitat el va fer pensar que, com tenia facilitat per les dues assignatures, li podia servir per estudiar arquitectura que també li agradava.
En mig d’aquestes cavil·lacions esclata la guerra i tot queda en suspens. Quan s’acaba la confrontació, l’economia familiar està molt ressentida, fins el punt que els seus pares no li poden costejar la carrera, d’aquí que es trobi amb la necessitat d’ajudar al pare per poder contribuir a que no sigui tan feixuga la càrrega. Fa de pagès, ofici que alterna amb les feines de transport amb el carro. Quan es queda sense el matxo, deixa aquesta última activitat, degut a que considera que els cavalls sempre van ser com una pedra a la sabata que feia la guitza a les finances familiars. I es dedica només a la pagesia com a jornaler i parcer. Quan necessita el matxo li deixa el seu cosí llunyà, en Jaumet de ca l’Estellà, en Jaume Artigas Caverdos.
L’Antoni treballa de sol a sol en les terres de les quals era jornaler i en aquelles que anava a parts amb l’amo. D’aquestes, de la part de la collita que li corresponia a ell, ho venien a l’entrada de casa seva, en el carrer de les Ànimes. Comptava amb la col·laboració de la seva esposa, Joaquima Puiggros Matas, que va arribar a la Vila de la mà dels seus pares , en Manel Puiggrós Soler i la Rosa Matas Rovira que van venir de Torredembarra . L’home va fer de sabater i també era músic, tocava el contrabaix i la flauta.
El Sr. Robert, propietari de can Milà i de les terres adjacents, pel que fa a la part de raïm que li pertocava a l’Antoni, li deixava elaborar el vi en el celler que tenien al carrer Sant Pere i desprès el despatxaven a la botigueta. Quan posaven l’aixeta a la bota, seguint el costum dels vinicultors de casa nostra, disposaven una cadira petita just a l’entrada, era una identificació dels cellers sitgetans, als de Vilanova hi penjaven una branca de pi. En aquell temps, entre aquest tram de carrer i el de Sant Sebastià es podien comptar unes quatre cadires anunciadores de l’arribada del vi novell. Ells només despatxaven vi negre, sumoll.
El matrimoni Caverdos – Puiggros van tenir tres fills, la Rosalia, l’Antoni i en Josep. Els nois ajudaven al pare en les terres que cuidava que estaven repartides per Vallcarca, l’hort de l’Ave maria, Aiguadolç, les terres que el Dr. Benaprés tenia als Molins i les de can Cantí que es trobaven una mica més enllà . Les del pla de can Milà de la família Robert i també l’antiga sínia de can Lluçà que l’havia comprat en Josep Mª. Tutusaus. Al camí pla, per allà les Pruelles, tenien un tros de terra de la seva propietat. Aviat el fill petit va decidir deixar la feina de pagès per dedicar-se a l’ofici de serraller. Així van quedar els dos Antonis sols treballant les terres. A la botiga hi despatxaven els espigalls i espinacs, les especialitats de la casa, conjuntament amb les tomates, patates i tota mena de verdures, avui les anomenaríem del Km0. La Joaquima va comptar amb l’ajuda de la seva jove, la muller de l’Antoni, la Guillermina Artigas Alsina.
Va arribar un temps, però, en què que quasi totes aquestes terres van deixar de ser productives, degut a la modernitat. I aquesta eina malvada s’ha dedicat a transformar el paisatge, a gratar la terra fins a deixar-les ermes i recobertes de ciment, relegant al pagès, fins a quedar la seva feina molt limitada. D’altra banda la mecanització ha alleugerit el seu esforç i això fa que avui els pocs pagesos que queden, vagin al tros sense la ronyonada protegida per la faixa. Van vestits com tothom, amb la roba dels diumenges, doncs després de portar-la unes quantes temporades, ens la posem per treballar.
L’Antoni va fer just, aquesta transformació ja el va agafar gran i l’obligava una mica a gaudir de les comoditats de la llar. Continuava, però, sent el sitgetà que vestia amb la faixa, espardenyes i la boina. Oferia una imatge d’Homenot, dels qui tan li agradava descriure a en Josep Pla, que igualment provenia de casa de pagès, com ell.
El testimoni d’en Caverdos, home de moltes vivències i una vida dedicada a la pagesia, va fer que els components del jurat del Premi a les Tradicions Sitgetanes de l’any 2005, ens fixéssim en aquest sitgetà, el qual aglutinava el mèrits de ser un dels últims testimonis de la pagesia que encara vetllava per la terra. Una valoració per la qual vam considerar que fos distingit amb el premi. Un reconeixement que, ens consta, li va fer molta il·lusió, la mateixa que el va acompanyar quan al cap de poc temps ens va deixar. Darrera quedava la mirada profunda d’un home culte i meticulós. Perquè tan aficionat com era a la geometria, ho demostrava quan plantava. Hi esmerçava una l’alineació tan simètrica que feia goig de contemplar.
L’obra efímera d’un sitgetà que volia ser fuster, però que de la pagesia en va fer el seu art particular. Vet aquí un art que dona de menjar, gràcies a la feina del pagès i a la complicitat de la natura.
J. Y. M.

03/05/2017

ELS ARTISTES DEL MIRAMAR

Els artistes del miramar

   Admiro als artistes de qualsevol modalitat, per la seva dedicació i perseverança, perquè considero que no resulta fàcil no defallir, doncs arribar a un cert nivell requereix molta dedicació i més que un superat fracàs. Si ens centrem en els pintors, la seva tècnica i especialització s’aconsegueix després de molt treball per acabar assolint un estil propi.

   La Vila de Sitges ha estat, i ho continua sent, bressol de molts pintors. No a tots la seva pintura els ha permès aconseguir fer-se un nom entre els més reconeguts,  però sí que el seu treball els ha premiat  amb el  reconeixement de la gent del poble que segueix la seva evolució i fins i tot han  penjat obres seves en les parets de la casa.

   Del 24 de març  fins el 7 de maig  a l’edifici del Miramar té lloc la primera exposició del cicle que porta per nom genèric, “Binomis” . Un anunciat que servirà de presentació, a cada convocatòria, de dos artistes locals. N’és la coordinadora la també artista sitgetana l’Anna Monzó i Almirall, la qual, des de que va néixer va estar en contacte amb la música, o millor dit, amb l’aprenentatge d’aquesta que la seva mare, la recordada i estimada, Montserrat Almirall, impartia en els baixos de la casa Antoni Carreras i Robert.

  l’Anna, que té un estil propi molt identificatiu en tota la seva obra, viu de molt a prop els enigmes que amaguen les teles dels pintors que s’exposen en el Cau Ferrat i en les sales de la  lluïda pinacoteca local. En Pep Pascual, el seu home,  sap arribar fins quasi al límit de la pintura, allà on s’endevina que ja es troba la blancor de la tela original. El seu ofici de restaurador de pintura, li reserva el privilegi de radiografiar les interioritats de qualsevol obre pictòrica. El seu ofici li impregna una meticulositat potser més primmirada que el rellotger. Quan netejar capes de pintura les quals, en determinats moments s’han aplicat , ofereix la garantia de poder arribar fins a la capa original, és a dir, com la va deixar l’artista en el moment que va donar per acabada l’obra.

   Art crida art, aquesta conclusió la materialitzo davant aquesta implicació dels artistes locals que exposen aquests dies a la sala del Miramar. En Genís Hernández i en Rober Franco, fan honor al seu art. Millor l’art els ha transformat en uns personatges molt peculiars. Que es reconverteixen  i passegen abraçats a una aparent bohèmia ben entesa i ben portada.

   Degut a aquesta transformació tan influent,  en Genís igual pot posar-se a la pell d’un personatge d’una obra teatral  i pujar a representar-lo a l’escenari o davant les càmeres.  Un art que potser ha heretat del seu recordat pare el qual, per Carnaval, es transformava de tal manera, que la gent de Sitges esperava la seva presència  al Cap de la Vila per gaudir de les seves genialitats. 

   En Genís té l’avantatge que quan baixa el taló i les llums  de la sala s’apaguen, una lluminositat interior se li revela i l’empeny a agafar els pinzells. Dibuixa i pinta i el seu estil també aconsegueix fugir dels tòpics de l’obre purament figurativa.

    El mateix li passa a en Robert Franco, més conegut per en Roby, un artista que l’art pictòric l’acompanyat sempre. De ben jovenet, a l’escola, aprofitava qualsevol descuit del mestre per dibuixar damunt la blancor de la llibreta dels apunts. Aquesta obsessió l’ha transformat i abraçat a les excentricitats dels genis, doncs passeja un posat dalinià que s’encomana en la seva manera de pintar. En Roby, un artista que pinta el que li dicta el cor. Aquest que sempre se li mostra generós i ell s’hi aboca, és quan pinta sense esperar res a canvi, simplement per la satisfacció de poder contemplar l’obra acabada.

    I ara exposada en aquesta sala  que en el seu dia formava part de les dependències de l’Hotel Miramar, per on hi van desfilar gran nombre de turistes que vestien de manera elegant. Res a veure amb les preferències dels dos artistes. I de la mateixa manera que un hotel és una casa hospitalària  oberta a tothom,  es pot dir que el Miramar actual no ha perdut aquesta característica, ni la influència. Ens ho demostra   la acollida que dispensa als artistes que hi exposen  i a tots el qui hi anem de visita per contemplar el que pinten, esculpeixen o retraten.

    Va coincidir el dia de la inauguració d’aquest primer “Binomi”, amb l’aniversari d’en Genís Hernández, que va comptar amb la dolça companyia d’en Cristian Escriba i d’en Xavi Marco. Quan tothom recorda la implicació de la família Escriba amb Sitges. Com a estiuejants que habitaven uns baixos d’una casa situada a la platja Sant Sebastià, on tot sovint sortia l’avi d’en Cristian amb la canya i el sarró de vímet  per anar a pescar. Cada  treball dels xocolaters de la nissaga Escriba és també una obra d’art, que sap greu  desbaratar per degustar la xocolata.  I com a curiositat luctuosa, ja que més apunt he apuntat paral·lelismes amb el geni de Portlligat, dir que el pare d’en Cristian va perdre la vida, degut a un accident fortuït que es va produir mentre visitava la casa – taller de Dalí a Portlligat

   Com una obra daliniana semblava el quadre que els  artistes van realitzar, amb merenga, a tall  de celebració de l’aniversari d’en Genís i per recordar  la col·laboració d’en Roby amb la xocolateria dels Escriba. Un pastís d’aniversari res convencional en una sala on s’exposa  l’obra de dos artistes sitgetans que mostren unes  bones maneres de fer i aquelles genialitats que tan m’agraden apuntar i de la qual en són protagonistes alguna gent de la Vila.

   Felicitats als dos amics i restarem amatents a la progressiva participació dels “Binomis” . en els baixos d’una casa noble, en el seu temps convertida en hotel, amb uns finestrals oberts a la Mediterrània, on  el blau del mar s’ajunta amb el cel i els pintors queden captivats d’aquesta lluminositat que és la mare més guapa de totes les llums.

 J. Y. M.

25/04/2017

DE PASQUA A SANT JORDI

pascua sitges

    Amb la Pasqua  van associades  algunes tradicions : la Mona, les Caramelles i aprofitar  per fer una sortida al camp per anar a menjar la mona i tornar amb un pomell de farigola.

    Tot es desenvolupa amb absoluta normalitat, inclús  a can Sabaté l’organització ben entesa ha primat per posar ordre a aquella mena de confrontació endolcida que es produïa  per tal d’obtenir la recompensa d’uns suculents muflons. El pas del temps també serveix per a que l’experiència de tot plegat posi ordre a les simplicitats del viure quotidià. Tot i que el desig del mufló es pot considerar que s’escapa de les rutines del dia a dia. Començant perquè la Pasqua Florida no forma part d’una rutina diària, sinó que es centra en una celebració on hi coincideix tot el que abans he enumerat. Com a conseqüència d’aquesta sortida de la normalitat,   el costum mana  que els padrins obsequiïn  als seus fillols , obligacions que són ateses  pels pastissers. Això representa un increment de la seva feina que posa a prova la paciència dels professionals. Que porten moltes hores de treball i poques de descans. El transcórrer del temps ha obrat molts canvis en tot plegat. Quan poder obtenir  uns quants muflons a can Sabaté equivalia a una odissea no exempta de confrontacions verbals. I quan els tenies  equivalia a  poder gaudir de la satisfacció d’haver guanyat la dolça i exquisida batalla. Ara amb tanta ordre, assolit  a raó d’una ben portada organització, sorprèn  el fet que els muflons es puguin aconseguir tan fàcilment, sense nervis, ni excentricitats.

   De la mateixa manera que han desaparegut les genialitats de la qual feien honor els portants dels pals de les cistelles de les Colles de Caramelles, com també les sublimitats que oferien alguns dels seus components. Jo que havia participant, durant molts anys, de la llavors anomenada Colla del Patronat, feia talment la sensació com si la plaça de portador del pal de la cistella hagués estat guanyada  a raó  d’unes renyides  oposicions. Un cop aconseguit l’objectiu,  l’escollit havia d’atendre les ordres i indicacions de l’eficient Antoni Ciré. L’home coneixedor com ningú d’aquesta pràctica, volia que els qui tenia a les seves ordres fossin curosos dels més mínims  detalls els quals, a simple vista, no s’endevinen però que obeeixen  a plantar el pal en  unes posicions estratègiques  i a uns moviments, pocs, però que han de ser precisos. En Ciré tenia per costum posicionar el portador del pal a poca distància  del mestre Jordi Panyella, aquesta proximitat feia que, més d’una vegada, el mestre tingués d’estar més pendent del seu acompanyant  que no pas dels músics i cantaires.

    Desapareguts d’escena aquests irrepetibles personatges,  queda l’agradable record  d’en Toni Roig ,que sentia  passió, i mai millor dit per la Setmana Santa. Aficionat com era a totes les músiques tradicionals que sonaven a la Vila, el xicot començava com un component més de la banda de música que acompanyava a la Mare de Déu dels Dolors, en les dues processons que es feien, al costat del mestre Manuel Torrens   a qui ajudava a portar la carpeta de les partitures. Li encantava fer tremolar la pell de bombo i mirant al cel exclamava: “tona, tona”  I així fins arribar a les Caramelles que es convertia amb l’ajudant del mestre Pallarés, també de portador de la carpeta i de reclamar atenció a músics i cantaires abans de començar. Però on feia un bon paper, era en el ressopó i en el de degustador de mones de l’Estrella. A cada Setmana Santa el recordo i el trobo a faltar. La seva manera de ser, la seva bondat i aquella picardia de la qual es servia per beneficiar-se de certes  avantatges que sobresortien entre el recolliment d’una setmana que s’anomena Santa.

    En tot aquest recorregut   hem perdut un reguitzell de genialitats  a quina més jocosa . D’aquesta manera els components de les avui anomenades  Caramelles Sitgetanes i amb elles totes les altres colles,  han assolit un alt nivell de serietat i responsabilitat.  Que resulta molt bo i gratificant de cara a la bona la imatge de la colla ,  però que, amb tanta “formalitat”,  s’ha perdut el pedregui de  personatges que si en solitari oferien bones garanties d’èxit,  agrupats podien haver guanyat la més renyida competició.

    La normalitat,doncs, sembla ser que s’ha instal·lat en el si de les Caramelles, això no se si és del tot bo, segurament que sí, però pels qui vam viure de prop aquelles genialitats les trobem a faltar.

     Aquest proper diumenge l’anomenàvem de Pasquetes  i a Vilanova hi havia el costum  de  portar la comunió als malalts. A les 8 en punt del matí s’obrien les portes de l’església de Sant Antoni i el sacerdot apareixia amb les Sagrades formes, acompanyat per vilanovins portadors de ciri i per la banda de música de Sitges . El seguici processional  s’aturava allà on el malalt havia demanat la comunió. Passant també per les clíniques, una de les quals era  la que estava sota la direcció del doctor Magriñà, germà del cèlebre ballarí,  situada en un cantó de la plaça de la Vila. L’altre puntal d’aquest acte  era el Sr. Serra, el  “Lalo”, el popular personatge del qual es valia com a protagonista del programa radiofònic del que n’era responsable.

   Passat demà coincidirà diumenge amb la festa de Sant Jordi. De les festes de més contingut popular: roses,  llibrers,  sardanes, castells...  omplen els carrers i places dels pobles de gent que van i venen abraçats a una tradició de les més boniques i festives de casa nostra. Influenciat encara per les Caramelles, em ve al pensament un Jordi molt vinculat a la colla i a aquest setmanari, en Jordi de l’Eco. Un bon representant dels Jordis de casa nostra i un excel·lent amic. Ell, juntament amb en Josep Matas, havien de tenir  sota control tot el  que era controlable. Tot era millorable,  menys la ben guanyada fama que, portats per les genialitats a les quals em referia, canviaren  l’enunciat que els identificava de “Schola Cantorum” per la de “Fartorum”. Les seves ben guanyades raons tenien.

JOAN YLL MARTINEZ